AMISTAT EN CLAU DE JAZZ

Van coin­ci­dir al fes­ti­val Jazz en la Costa, a Almuñécar, a la província anda­lusa de Gra­nada, quan, després d’actuar, ella amb la seva banda i ell com a part del quin­tet d’Andrea Motis, se’ls va pro­po­sar com­par­tir un final de festa a l’esce­nari. “La Pepa [Nie­bla] ens va pro­po­sar tocar Tea­neck, de Can­non­ball Adder­ley, que és un dels meus músics favo­rits, i Luiza de Jobim”, recorda ara Ignasi Ter­raza. “Em va sor­pren­dre que triés aquests dos temes, ja que no són pre­ci­sa­ment habi­tu­als però, mal­grat tot, són molt interes­sants jazzísti­ca­ment. Em va mera­ve­llar el seu gust tan refi­nat i, quan va haver aca­bat el con­cert, de seguida li vaig pas­sar el meu telèfon.”

“Que algú com l’Ignasi Ter­raza em passés el con­tacte per si mai neces­si­tava un pia­nista va sig­ni­fi­car molt per a mi”, afe­geix, per la seva banda, Nie­bla, can­tant mala­gue­nya esta­blerta a Brus­sel·les després d’haver vis­cut, sem­pre moti­vada per la música d’aquests des­tins, a l’Havana i a Lon­dres. “Una cosa és que dema­nis un con­tacte i, una altra, que te l’ofe­rei­xin! Però, no obs­tant això, no sé si per falta de valor, no li vaig tru­car fins sis o set mesos més tard.”

Una nit a Almuñécar, pri­mer, i una tru­cada telefònica en temps de pandèmia, després, van esde­ve­nir, doncs, el ger­men del que ara s’ha con­ver­tit en En la ori­lla del mundo, un disc que, aquest mes de febrer, van pre­sen­tar en con­cert en diver­ses cites a Bar­ce­lona, Madrid, Mallorca i la Bis­bal d’Empordà.

Acom­pa­nyats d’Hora­cio Fumero al con­tra­baix i d’Esteve Pi a la bate­ria, dos gats vells, Nie­bla i Ter­raza posen en relleu la seva entesa en temes no exa­ge­ra­da­ment cone­guts però que tots dos cre­uen pre­ci­o­sos, com ara It’s a Ragy Waltz, de Dave Bru­beck, i Les Mou­lins de Mon Coeur, de Mic­hel Legrand. “Visc a Bèlgica i cançons com aquesta for­men gai­rebé part del cançoner popu­lar”, afirma Nie­bla. “Jo mai no havia gra­vat res de Legrand però, en canvi, he tocat amb Pierre Bous­se­guet [con­tra­baix], que va actuar amb ells durant una pila d’anys, i no hi havia sopar que no acabés amb una ampo­lla de vi expli­cant-nos mil anècdo­tes de Legrand!”, afe­geix Ter­raza.

En la ori­lla del mundo inclou també dues com­po­si­ci­ons ori­gi­nals del pia­nista (Cuéntame un cuento, amb una ins­pi­ració que es remunta a quan expli­cava con­tes inven­tats a les seves filles, i It’s time for a change, tra­ducció a l’anglès d’un tema, Temps de canvi, que por­tava deu anys en un calaix) i cançons can­ta­des en anglès, francès, cas­tellà i por­tuguès. “Esco­llir un idi­oma és com quan un saxo­fo­nista, per exem­ple, tria si farà ser­vir el saxo tenor, el soprano, o un cla­ri­net”, asse­nyala Nie­bla. “No can­via el músic, sinó l’ins­tru­ment.”

Tots dos aven­tu­ren que l’entesa serà dura­dora i, En la ori­lla del mundo, com deia aquell, l’inici d’una llarga amis­tat. “He estat feliç però alhora he sen­tit una gran res­pon­sa­bi­li­tat can­tant amb l’Ignasi, l’Hora­cio i l’Esteve”, rebla Nie­bla. “Espero, però, que ells ho hagin gau­dit tant com ho he fet jo!”