L’ORDINADOR TRIOMFANT

Inqui­e­tant per a alguns, entusiàstic per a d’altres, arúspex i sibil·les de tota mena anun­cien que músics, escrip­tors, pin­tors, escul­tors, fotògrafs, cine­as­tes, prac­ti­cants de nous gèneres lli­gats a l’àmbit cibernètic tenen els dies comp­tats. Faran les obres d’art –ja en fan algu­nes– molt millor i més per­fec­tes els ordi­na­dors.

Sem­bla superada la polèmica sobre la capa­ci­tat d’un ens de crear-ne un altre que el superi. Fa molt de temps que els humans ho han fet, i no ens atu­rem a l’ordi­na­dor que va gua­nyar Kaspàrov als escacs, ni a les cal­cu­la­do­res (ara les por­tem al mòbil) que fan sense errors com­ple­xes ope­ra­ci­ons aritmètiques moltíssim més de pressa que l’humà més intel·ligent. Els humans han fet apa­rells que volen, facul­tat no pres­tada per la natura com als ocells, però fa anys que es va inven­tar la bici­cleta, amb la qual anem molt més ràpid que a peu. I fa mil·len­nis, l’aixada, amb la qual obrim forats a terra impos­si­bles de prac­ti­car amb les mans.

Són aques­tes ope­ra­ci­ons equi­va­lents a les que s’anun­cien –mol­tes ja fun­ci­o­nen– amb els ordi­na­dors en el ter­reny de les facul­tats cog­ni­ti­ves? En pri­mera instància, la qüestió mera­ment tècnica es dona per superada. Però si es va a les cau­ses i els motius, és obli­gat plan­te­jar-se els de la cre­a­ti­vi­tat. La màquina ja res­pon amb eficàcia a la requesta pro­gra­ma­dora de l’humà. Se la pot pre­pa­rar per escriure el vuitè volum d’A la recerca del temps per­dut? Segur, però tal peça anirà més enllà de la mera repe­tició de for­mes? Ampliarà l’uni­vers proustià en la mateixa mesura en què ho hau­ria fet Proust mateix? En defi­ni­tiva, el giny adqui­rirà la capa­ci­tat inno­va­dora de la cre­a­ti­vi­tat?

Es podrà pro­gra­mar un ordi­na­dor perquè senti la neces­si­tat d’expres­sar-se? Prendrà la ini­ci­a­tiva de fer una obra d’art, de la mena que sigui, pot­ser ali­ena als interes­sos i a la sen­si­bi­li­tat dels actu­als humans? Impli­carà un canvi d’aquests interes­sos i sen­si­bi­li­tat? A aquest cro­nista avui no li ve de gust entrar ale­gre­ment a la pista de pati­natge, i no dirà pas “això no pas­sarà mai” ni tam­poc “això té els dies comp­tats perquè aviat serà d’una altra manera”. Per excés o per defecte, tor­res molt altes han cai­gut en l’arris­cadíssim exer­cici d’anun­ciar el futur. Alguns fets de fons sí que sem­blen pre­vi­si­bles. Que la majo­ria dels visi­o­na­ris que l’encer­tin ho hau­ran fet per vies ara mateix difícils de veure. Que venen can­vis i nove­tats que obri­ran camins extra­or­di­na­ris i difícils d’ima­gi­nar, i que pro­pi­ci­a­ran als humans nota­bles exer­ci­cis de replan­te­ja­ment i d’humi­li­tat.