Articles

10. Crims “CRIMINALS HO SOM TOTS”

Molt abans, però molt abans, que Car­les Porta tri­omfés amb el pro­grama Crims –pri­mer a la ràdio, després a la tele­visió i final­ment a tot arreu: dese­nes de milers de lli­bres venuts–, TV3 va estre­nar la pri­mera sèrie d’intriga amb el mateix títol: Crims. Va ser el 19 de març del 2000, a les 22 h, amb una pàgina sen­cera de publi­ci­tat a l’Avui i una única frase de reclam: “En una ciu­tat on ningú pot con­fiar en ningú, la mort és només el prin­cipi.”

Efec­ti­va­ment: al prin­cipi de cada capítol, abans de la caràtula, hi havia sem­pre un mort. Tretze capítols va tenir Crims: doncs tretze morts d’entrada, només per fer boca. Després, en que­ien més, per des­comp­tat, i d’una manera inau­dita en una sèrie de TV3, amb esglais i tru­culències que et feien fer un bot del sofà. D’intriga n’hi havia, però també sang i fetge, true crime. Els arti­cles periodístics par­la­ven d’un ambi­ent opres­siu, d’una atmos­fera tèrbola i sòrdida, d’una estètica avant­guar­dista en una ciu­tat moderna i abs­tracta. No es deia però es veia: era Bar­ce­lona. La música, genial, anava a càrrec d’Òscar Roig.

Les infor­ma­ci­ons sobre Crims sí que deien que no hi havia per­so­nat­ges bons ni dolents. “Cri­mi­nals ho som tots”, diu la pro­ta­go­nista (que era un per­so­natge bo) al pri­mer capítol. I el seu com­pany (tan bo com ella) l’hi repe­teix poc després, però amb un afe­gitó: “No et refiïs de ningú.” Els pro­ta­go­nis­tes eren l’Olga Tor (Emma Vila­ra­sau) i el Cesc Mol­ner (Ramon Madaula), que tre­ba­lla­ven a l’agència Tor Inves­ti­ga­dors, del pare d’ella, el Gabriel Tor (Juli Mira). La mort de la ger­mana de l’Olga, la Cris­tina, era el nexe d’unió de tots els per­so­nat­ges i, en rea­li­tat, de tots els capítols. A cada capítol s’avançava una mica en la inves­ti­gació del cas de la Cris­tina: s’havia llançat dal­ta­baix o algú l’hi havia llançat? L’Olga hi estava obses­si­o­nava. Visi­o­nava l’escena mil vega­des. Hi havia flai­xos recur­rents sobre aquest cas irre­solt. Men­tres­tant, des­pun­tava el llen­guatge tècnic del forense: “Vuit gani­ve­ta­des, totes en sen­tit ascen­dent. Sem­blen haver-se prac­ti­cat amb la mateixa arma; pos­si­ble­ment una nava­lla de fulla llarga i prima. Ha tra­ves­sat el dia­fragma, li ha per­fo­rat el ven­tri­cle esquerre.” I les imat­ges eren explícites. El tele­es­pec­ta­dor, en aquest punt, feia una ganyota.

L’Olga, el Cesc i els seus com­panys –la Verònica (Rosa Novell), la Blanca (Anna Vile­lla) i el Felip (Albert Pérez)– s’enfron­ta­ven a assas­sins en sèrie, psicòpates, esta­fa­dors, par­ri­ci­des, mem­bres de sec­tes satàniques, implan­ta­dors de memòria arti­fi­cial... Ells també posa­ven “llum a la fos­cor”, però amb un estil més sem­blant al de Blade Run­ner o Expe­di­ent X. Esta­ven empre­nyats amb el món i per això no es fia­ven de ningú.

No era una sèrie en què es parlés gaire. Al con­trari. En canvi, en cada capítol hi havia, com a mínim, una frase que es repe­tia dues vega­des o més. Ben mirat, podrien ser altres fra­ses mítiques de les sèries de pro­ducció pròpia de TV3: “Els morts no cami­nen”, “s’han de cre­mar totes les pos­si­bi­li­tats”, “la riquesa enri­queix els som­nis”...

L’APUNT

Televisió de Catalunya va obrir xats a la pàgina de Crims a internet, després de l’emissió de cada capítol. Era l’any 2000... El primer interlocutor dels internautes, sempre durant una hora, va ser el director de l’agència de detectius, el Gabriel Tor (Juli Mira).

EL RECORD

El Gabriel Tor (Juli Mira) era cec i tenia els ulls blancs. La càmera s’hi fixava. El personatge devia tenir cataractes, perquè els ulls eren del tot blancs. Però, sorprenentment, el Gabriel no movia els ulls ara cap aquí, ara cap allà, en un moviment continu, d’acord amb les escenes que el seu cap imaginava. No: el Gabriel era un cec que es movia talment com si hi veiés.

OH!

Els títols dels tretze capítols eren, també, força enigmàtics: Umbra, Crisàlide, Kreutzer, Melpomene, Marburg-n’geleme, Scorpio, Ambre... L’umbra és una forma antiga que vol dir ‘ombra’; la crisàlide feia pensar en l’insecte en estat de repòs que prepara la seva darrera metamorfosi (com l’assassí del segon capítol); Kreutzer es va fer famós pels seus estudis per a violí (la protagonista del capítol era una prestigiosa concertista de violí)... Els capítols no aclarien sinó de manera indirecta la raó del títol.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor