10. Crims “CRIMINALS HO SOM TOTS”

Molt abans, però molt abans, que Car­les Porta tri­omfés amb el pro­grama Crims –pri­mer a la ràdio, després a la tele­visió i final­ment a tot arreu: dese­nes de milers de lli­bres venuts–, TV3 va estre­nar la pri­mera sèrie d’intriga amb el mateix títol: Crims. Va ser el 19 de març del 2000, a les 22 h, amb una pàgina sen­cera de publi­ci­tat a l’Avui i una única frase de reclam: “En una ciu­tat on ningú pot con­fiar en ningú, la mort és només el prin­cipi.”

Efec­ti­va­ment: al prin­cipi de cada capítol, abans de la caràtula, hi havia sem­pre un mort. Tretze capítols va tenir Crims: doncs tretze morts d’entrada, només per fer boca. Després, en que­ien més, per des­comp­tat, i d’una manera inau­dita en una sèrie de TV3, amb esglais i tru­culències que et feien fer un bot del sofà. D’intriga n’hi havia, però també sang i fetge, true crime. Els arti­cles periodístics par­la­ven d’un ambi­ent opres­siu, d’una atmos­fera tèrbola i sòrdida, d’una estètica avant­guar­dista en una ciu­tat moderna i abs­tracta. No es deia però es veia: era Bar­ce­lona. La música, genial, anava a càrrec d’Òscar Roig.

Les infor­ma­ci­ons sobre Crims sí que deien que no hi havia per­so­nat­ges bons ni dolents. “Cri­mi­nals ho som tots”, diu la pro­ta­go­nista (que era un per­so­natge bo) al pri­mer capítol. I el seu com­pany (tan bo com ella) l’hi repe­teix poc després, però amb un afe­gitó: “No et refiïs de ningú.” Els pro­ta­go­nis­tes eren l’Olga Tor (Emma Vila­ra­sau) i el Cesc Mol­ner (Ramon Madaula), que tre­ba­lla­ven a l’agència Tor Inves­ti­ga­dors, del pare d’ella, el Gabriel Tor (Juli Mira). La mort de la ger­mana de l’Olga, la Cris­tina, era el nexe d’unió de tots els per­so­nat­ges i, en rea­li­tat, de tots els capítols. A cada capítol s’avançava una mica en la inves­ti­gació del cas de la Cris­tina: s’havia llançat dal­ta­baix o algú l’hi havia llançat? L’Olga hi estava obses­si­o­nava. Visi­o­nava l’escena mil vega­des. Hi havia flai­xos recur­rents sobre aquest cas irre­solt. Men­tres­tant, des­pun­tava el llen­guatge tècnic del forense: “Vuit gani­ve­ta­des, totes en sen­tit ascen­dent. Sem­blen haver-se prac­ti­cat amb la mateixa arma; pos­si­ble­ment una nava­lla de fulla llarga i prima. Ha tra­ves­sat el dia­fragma, li ha per­fo­rat el ven­tri­cle esquerre.” I les imat­ges eren explícites. El tele­es­pec­ta­dor, en aquest punt, feia una ganyota.

L’Olga, el Cesc i els seus com­panys –la Verònica (Rosa Novell), la Blanca (Anna Vile­lla) i el Felip (Albert Pérez)– s’enfron­ta­ven a assas­sins en sèrie, psicòpates, esta­fa­dors, par­ri­ci­des, mem­bres de sec­tes satàniques, implan­ta­dors de memòria arti­fi­cial... Ells també posa­ven “llum a la fos­cor”, però amb un estil més sem­blant al de Blade Run­ner o Expe­di­ent X. Esta­ven empre­nyats amb el món i per això no es fia­ven de ningú.

No era una sèrie en què es parlés gaire. Al con­trari. En canvi, en cada capítol hi havia, com a mínim, una frase que es repe­tia dues vega­des o més. Ben mirat, podrien ser altres fra­ses mítiques de les sèries de pro­ducció pròpia de TV3: “Els morts no cami­nen”, “s’han de cre­mar totes les pos­si­bi­li­tats”, “la riquesa enri­queix els som­nis”...