Fins a 26 cel·les per emergir

La majoria dels joves d’avui desconeixen la repressió d’una dictadura. Probablement, els ressona com una cançó dels seus avis o uns fets ubicats en altres geografies. Viuen, com el protagonista –en la primera escena de La fundación– una mena d’amnèsia col·lectiva, una fantasia que amaga una veritat a la qual la Transició va tirar sorra per sobre. En la funció de dimarts 7 de març, els alumnes van tenir la sort de tenir un plus en la postfunció habitual: s’hi van apropar dues de les germanes de Salvador Puig i Antich (Montserrat i Imma) i un company de cel·la, Ricard de Vargas. Un dels personatges (interpretat per Eloi Benet) lluïa una samarreta amb el rostre de Puig Antich. No era gratuït. La directora havia demanat als cinc actors com volien plasmar l’època a través d’un detall imprès en la samarreta. Si Buero Vallejo va escriure la peça el 1973 (s’estrenaria el gener del 1974) Puig Antich va ser executat el 2 de març del 1974, després d’un judici farsa. Encara avui, l’Estat espanyol no ha reparat la condemna al jove, militant del Moviment Ibèric d’Alliberament.

Antonio Buero Vallejo va patir sis anys de presó com a represàlia franquista. És molt possible que aquella dura experiència el portés a escriure La Fundación, una obra de teatre fantasmagòrica en què es veu com només es pot mantenir la integritat de les persones a través de la fantasia o bé confiant en el company de cel·la. Com a La vida és bella jugar a la confusió és un passaport provisional per seguir il·lusionant-se amb la vida. El Tomás (el protagonista) creu que la presó és una mena de fàbrica de creació on podrà escriure la seva novel·la. Pensa que comparteix l’experiència amb altres persones que tenen una mirada especial de la vida, de les quals pot extreure material per a la seva narració. Escena a escena, es va descobrint que aquesta fantasia és impossible. Que el lloc d’inspiració creativa és cada cop més rònec, menys amable, més ingrat.

El grup del projecte “Teatre i literatura” n’ha fet una complicada adaptació, amb sis actors que es desdoblen. La complexitat rau a ensenyar com es va empobrint l’espai a mesura que Tomás va deixant de delirar. La directora, Txell Roda, ha anat eliminant elements a l’escena (ja de per si molt buida) i movent-la, com si fos un set cinematogràfic. Els angles van canviant com qui entén millor una trama quan assumeix els altres punts de vista. En realitat, a l’hora que l’escenografia va fent una rotació, la trama avança ensenyant la feblesa de persones íntegres per la por a les tortures.

L’esperança d’un condemnat a mort en plena repressió de la dictadura és molt curta, però es refugia en la fantasia d’un espai idíl·lic (com fa el Tomás) o en la possibilitat que algú pugui escapar i explicar què passa entre aquells quatre murs (com especula l’Asel). El pragmatisme propicia alguna possible compensació a canvi de col·laborar amb el repressor. Quan un prova de sobreviure, no se’l pot culpar de res. El poder, que ja domina el carrer i els quarters militars, sap que pot minar la resistència esquitxant-la d’espies que els aporten informació i que descavalquen cada intent d’escapatòria, d’acció que desperti la comunitat (ben bé com el musical L’alegria que passa, que Dagoll Dagom està representant ara al Poliorama). A l’adaptació (de només una hora) s’han deixat les accions i les conseqüències de cada intent del grup de subvertir la repressió. L’encadenament dels fets dificulta la maduresa psicològica dels personatges, principalment del Tomás, que és qui passa de la fascinació delirant a la realitat més austera. La por converteix persones íntegres en desferres humanes. El poder prefereix afeblir l’oposició política i social per gaudir de la impunitat i de tots els privilegis que això reporta.

Dèiem al principi que la directora, Txell Roda, va demanar als actors què volien imprimir a les seves samarretes. Si algú va demanar una cita de Miguel Hernández (que també va morir a conseqüència d’una cura insuficient a la cel·la), l’actor Eloi Benet va demanar el rostre de Puig Antich. A la sessió del SAT! es va preguntar als joves espectadors si sabien de qui era aquell rostre. Algú, sembla, el va confondre amb la icona del Che Guevara. Ningú va saber dir res del condemnat per l’assassinat del jove policia Francisco Anguas Barragán, mort durant un intent de desballestar el MIL. Avui, segur que tots els alumnes en sabran identificar el rostre i, és més, imaginar la por a la tortura d’Asel o la decisió de morir abans de trair els companys. La feina per reparar les condemnes injustes (sobretot les posteriors a l’atemptat a Carrero Blanco que van fer créixer la set de venjança) continua sent imprescindible. Per a Ricard de Vargas (que va compartir lluita antifeixista amb Puig Antich), cal trencar l’època de silenci de les darreres dècades. Per a les germanes de l’executat, és injust que se’l condemnés a mort en un judici militar amb la sentència escrita abans d’iniciar la causa i que se’l titllés de delinqüent comú. De fet, per confondre la població van fer coincidir aquesta execució amb la d’un dissortat delinqüent estranger (l’alemany Georg Michael Welze, tot i que se’l va identificar com al polonès Heinz Ches). D’aquest cas, els Joglars en farien la farsa La torna, que va suposar una nova ronda de judicis militars i condemnes (mentre que Albert Boadella va fugir, altres actors com Gabi Renom, Andreu Solsona, Arnau Vilardebò i Myriam de Maeztu van assumir la presó en defensar que era una creació col·lectiva). Sembla que tot sigui passat, però, en realitat, el seu encobriment treu reticències a una extrema dreta que arriba amb una careta nova.