Fins a 26 cel·les per emergir

La majo­ria dels joves d’avui des­co­nei­xen la repressió d’una dic­ta­dura. Pro­ba­ble­ment, els res­sona com una cançó dels seus avis o uns fets ubi­cats en altres geo­gra­fies. Viuen, com el pro­ta­go­nista –en la pri­mera escena de La fun­dación– una mena d’amnèsia col·lec­tiva, una fan­ta­sia que amaga una veri­tat a la qual la Tran­sició va tirar sorra per sobre. En la funció de dimarts 7 de març, els alum­nes van tenir la sort de tenir un plus en la post­funció habi­tual: s’hi van apro­par dues de les ger­ma­nes de Sal­va­dor Puig i Antich (Mont­ser­rat i Imma) i un com­pany de cel·la, Ricard de Var­gas. Un dels per­so­nat­ges (inter­pre­tat per Eloi Benet) lluïa una samar­reta amb el ros­tre de Puig Antich. No era gratuït. La direc­tora havia dema­nat als cinc actors com volien plas­mar l’època a través d’un detall imprès en la samar­reta. Si Buero Vallejo va escriure la peça el 1973 (s’estre­na­ria el gener del 1974) Puig Antich va ser exe­cu­tat el 2 de març del 1974, després d’un judici farsa. Encara avui, l’Estat espa­nyol no ha repa­rat la con­demna al jove, mili­tant del Movi­ment Ibèric d’Alli­be­ra­ment.

Anto­nio Buero Vallejo va patir sis anys de presó com a represàlia fran­quista. És molt pos­si­ble que aque­lla dura experiència el portés a escriure La Fun­dación, una obra de tea­tre fan­tas­magòrica en què es veu com només es pot man­te­nir la inte­gri­tat de les per­so­nes a través de la fan­ta­sia o bé con­fi­ant en el com­pany de cel·la. Com a La vida és bella jugar a la con­fusió és un pas­sa­port pro­vi­si­o­nal per seguir il·lusi­o­nant-se amb la vida. El Tomás (el pro­ta­go­nista) creu que la presó és una mena de fàbrica de cre­ació on podrà escriure la seva novel·la. Pensa que com­par­teix l’experiència amb altres per­so­nes que tenen una mirada espe­cial de la vida, de les quals pot extreure mate­rial per a la seva nar­ració. Escena a escena, es va des­co­brint que aquesta fan­ta­sia és impos­si­ble. Que el lloc d’ins­pi­ració cre­a­tiva és cada cop més rònec, menys ama­ble, més ingrat.

El grup del pro­jecte “Tea­tre i lite­ra­tura” n’ha fet una com­pli­cada adap­tació, amb sis actors que es des­do­blen. La com­ple­xi­tat rau a ense­nyar com es va empo­brint l’espai a mesura que Tomás va dei­xant de deli­rar. La direc­tora, Txell Roda, ha anat eli­mi­nant ele­ments a l’escena (ja de per si molt buida) i movent-la, com si fos un set cine­ma­togràfic. Els angles van can­vi­ant com qui entén millor una trama quan assu­meix els altres punts de vista. En rea­li­tat, a l’hora que l’esce­no­gra­fia va fent una rotació, la trama avança ense­nyant la feblesa de per­so­nes ínte­gres per la por a les tor­tu­res.

L’espe­rança d’un con­dem­nat a mort en plena repressió de la dic­ta­dura és molt curta, però es refu­gia en la fan­ta­sia d’un espai idíl·lic (com fa el Tomás) o en la pos­si­bi­li­tat que algú pugui esca­par i expli­car què passa entre aquells qua­tre murs (com espe­cula l’Asel). El prag­ma­tisme pro­pi­cia alguna pos­si­ble com­pen­sació a canvi de col·labo­rar amb el repres­sor. Quan un prova de sobre­viure, no se’l pot cul­par de res. El poder, que ja domina el car­rer i els quar­ters mili­tars, sap que pot minar la resistència esquit­xant-la d’espies que els apor­ten infor­mació i que des­ca­val­quen cada intent d’esca­patòria, d’acció que des­perti la comu­ni­tat (ben bé com el musi­cal L’ale­gria que passa, que Dagoll Dagom està repre­sen­tant ara al Poli­o­rama). A l’adap­tació (de només una hora) s’han dei­xat les acci­ons i les con­seqüències de cada intent del grup de sub­ver­tir la repressió. L’enca­de­na­ment dels fets difi­culta la madu­resa psi­cològica dels per­so­nat­ges, prin­ci­pal­ment del Tomás, que és qui passa de la fas­ci­nació deli­rant a la rea­li­tat més aus­tera. La por con­ver­teix per­so­nes ínte­gres en des­fer­res huma­nes. El poder pre­fe­reix afe­blir l’opo­sició política i social per gau­dir de la impu­ni­tat i de tots els pri­vi­le­gis que això reporta.

Dèiem al prin­cipi que la direc­tora, Txell Roda, va dema­nar als actors què volien impri­mir a les seves samar­re­tes. Si algú va dema­nar una cita de Miguel Hernández (que també va morir a con­seqüència d’una cura insu­fi­ci­ent a la cel·la), l’actor Eloi Benet va dema­nar el ros­tre de Puig Antich. A la sessió del SAT! es va pre­gun­tar als joves espec­ta­dors si sabien de qui era aquell ros­tre. Algú, sem­bla, el va con­fon­dre amb la icona del Che Gue­vara. Ningú va saber dir res del con­dem­nat per l’assas­si­nat del jove poli­cia Fran­cisco Anguas Bar­ragán, mort durant un intent de des­ba­lles­tar el MIL. Avui, segur que tots els alum­nes en sabran iden­ti­fi­car el ros­tre i, és més, ima­gi­nar la por a la tor­tura d’Asel o la decisió de morir abans de trair els com­panys. La feina per repa­rar les con­dem­nes injus­tes (sobre­tot les poste­ri­ors a l’atemp­tat a Car­rero Blanco que van fer créixer la set de ven­jança) con­ti­nua sent impres­cin­di­ble. Per a Ricard de Var­gas (que va com­par­tir lluita anti­fei­xista amb Puig Antich), cal tren­car l’època de silenci de les dar­re­res dècades. Per a les ger­ma­nes de l’exe­cu­tat, és injust que se’l con­demnés a mort en un judici mili­tar amb la sentència escrita abans d’ini­ciar la causa i que se’l titllés de delinqüent comú. De fet, per con­fon­dre la població van fer coin­ci­dir aquesta exe­cució amb la d’un dis­sor­tat delinqüent estran­ger (l’ale­many Georg Mic­hael Welze, tot i que se’l va iden­ti­fi­car com al polonès Heinz Ches). D’aquest cas, els Joglars en farien la farsa La torna, que va supo­sar una nova ronda de judi­cis mili­tars i con­dem­nes (men­tre que Albert Boa­de­lla va fugir, altres actors com Gabi Renom, Andreu Sol­sona, Arnau Vilar­debò i Myriam de Maeztu van assu­mir la presó en defen­sar que era una cre­ació col·lec­tiva). Sem­bla que tot sigui pas­sat, però, en rea­li­tat, el seu enco­bri­ment treu reticències a una extrema dreta que arriba amb una careta nova.