La Genberg i la perícia del detall

En alguns moments el detallisme de la narradora sueca Ia Genberg (1967) no pot ser més explícit. “Quan tinc febre o estic enamorada, tot se’m presenta amb la nitidesa del que és evident, el meu «jo» s’enretira i cedeix el lloc a una felicitat que no té nom, una plenitud de detalls preservats, inseparables i distingibles.” La febre és el fil conductor d’aquesta novel·la de la periodista sueca, que va caure víctima de la covid i la va transformar en un conjunt de quatre narracions independents, unides en la ficció a l’estil de Dovlàtov. Es tracta dels records i de les sensacions de quatre velles històries d’amor, que van actuar de manera decidida sobre la biografia de l’autora. No podríem dir que són passionals ni reflexives, però el conjunt de les vivències, el detall que al·ludeix el títol ens projecta amb poder cap a Proust i altres mestres. Genberg ens dona informació de les tres dones i un home –“just quan volia que vingués un huracà, va venir un huracà”– i ho va farcint de principis i finals, de dolor i incomprensions, però també de bells moments que amb la perspectiva –i potser la febre– resulten fonamentals en la vida de l’autora. La felicitat que desprèn el text és tant per la perícia de l’escriptora per plasmar-la com per la reacció del lector, que no pot evitar identificar-s’hi, caure en el parany i la complicitat que la lectura genera en cada capítol.

Ia Genberg té molt talent, i aquesta novel·la breu n’està carregada. M’agrada quan incorpora al relat descripcions o el modus vivendi dels membres de la seva generació. Aleshores apareix un vitalisme autèntic, postpunk. El relat dedicat a Alejandro, per exemple, salta d’un amor, que la fa mare –i en el qual després de la separació l’antic amant manté la rancúnia– a un jove xilè, component d’un grup musical tot i no tocar cap instrument. Exiliat a Suècia, “a la família de la seva mare l’havien aniquilat al camp d’extermini de Sobibor, i el seu pare l’havien portat a l’estadi Xile juntament amb Víctor Jara el setembre del 1973”. Les peripècies costumistes estan narrades amb grapa, sense malbaratar paràgrafs amb salts psicològics o altres punyetes. Genberg va al gra perquè té coses a dir, i l’economia de llenguatge és una de les seves armes principals. No ho fa per estratègia o per motius estètics o ideològics, sinó perquè domina com ningú l’art de la narració. Surten també dins del text obres i autors com ara Günter Grass (El timbal de llauna), Italo Calvino (Si una nit d’hivern un viatger) i Paul Auster amb la Trilogia de Nova York. També la sensació de buit quan marxa un amor: “Amb la Johanna va desaparèixer la meva millor lectora, la meva lectora més escrupolosa i la que més m’encoratjava, i els obstacles per asseure’m a escriure altra vegada es van tornar insuperables.”

Recomanaríem a la Institució de les Lletres Catalanes que deixi un any de fer homenatges i aporti una part del pressupost a comprar volums d’aquesta escriptora perquè les nostres llumeneres incorporin alguna cosa més que Rodoreda als seus referents. Genberg ofereix a Els detalls un màster de literatura.