UNA PERLA DE LES LLETRES CATALANES

Joan Barat (1918-1996) va ser un poeta i escriptor que va crear una de les obres més destacades de la postguerra: La columna trencada (1958), reeditada per Edicions 62 (2015), dins la col·lecció “Obres Mestres de la Narrativa Catalana. Segle XX”, en què narra la història de dos soldats invàlids de la Segona Guerra Mundial que arriben a Barcelona. Va escriure aquesta darrera obra durant la seva maduresa i va abandonar la literatura misteriosament. Joan Barat és un altre cas ocult, poc conegut de la literatura catalana. Va col·laborar amb la revista Ariel (1946-1951) i va ser un dels activistes més afinats per preservar la llengua catalana en plena dictadura. Va ser triat en l’antologia Vuit poetes (1952, L’Óssa Menor), conjuntament amb Leveroni, Espriu, Romeu, Palau i Fabre, Perucho, Triadú i Sarsanedas.

Caldria atendre el seu llibre de poesia, Seguint el temps (1956, Els llibres de l’Óssa Menor). Al pròleg es compadeix de la poesia inútil: “Ara que ja ha passat el temps de la poesia pura o impura, l’home torna a ser la cosa més important que inspira la poesia.” Tenia una visió forta i segura, afable, amb una notable preocupació pel pas del temps. Hi ha descripcions poètiques, molt eixutes, treballades, sobre els barris de Barcelona, records i evocacions constants, amb descripcions quotidianes des de la finestra de casa seva. Descriu una ciutat trista, sorollosa, grisa, depressiva. “Massa tard l’esperança.” Sent el desig davant l’absència. La poesia el guia com a emblema de superació a través dels paisatges marins. Té un poema abismal sobre els sentinelles nocturns i la fam, que et remet a Salvat-Papasseit.

Diari del captaire (1955), obra reeditada per Edicions de la Ela Geminada, narra la temporada que va anar a París, amb una beca de l’Institut Francès de Barcelona, amb Maria Aurèlia Capmany. Sorprèn com va poder passar la censura, llegint les descripcions i comparacions entre París i Barcelona. Escrivia de forma austera, molt tallant, com si la seva tristesa s’estigués assecant. Hi ha un fons de tristesa en tot el llibre, una tristesa lúcida de postguerra, de penúries i dificultats extremes. Una tristesa de viatge, una tristesa de deixar una altra tristesa, ja que intueix que està fent un viatge cap a la llibertat. El relat comença amb una descripció deliciosa i elèctrica, compartint el vagó amb personatges de tota la vida. Descriu, per exemple, una jove monja “sense definició, de bellesa més aviat efímera”.

Joan Barat era un virtuós del llenguatge. Feia descripcions fotogràfiques, amb un vocabulari ric, fresc, amb un domini del ritme que ajuden a la lectura i a la respiració, el plaer de llegir. Tenia un encant especial, amatent, amb les dones. Dominava el tacte i el tracte de les relacions, amb personatges tan reals que semblaven caricatures. Anotava tot el que veia dels carrers de París, de les classes treballadores, de les cafeteries, de les universitats, de les cases i dels ambients culturals i artístics que visitava. Hi ha una descripció colossal del quadre de Picasso Les demoiselles d’Avignon. La visita a Versalles també és antològica, com així les observacions que va fer dels seus primers dies a la Sorbona, sorprès, de les classes radiades que es feien, amb oients estrangers. També són memorables els episodis nocturns per tavernes, petits cabarets i cases d’animació, amb ingestes de cervesa, conyac i xampany francès.

Tenia una visió vitalista, en algun punt rebel, humorística, mesurada, indiferent i en algun moment, descreguda. Escrivia situacions enginyoses, amb un estil mesurat, amb molts matisos. En alguns fragments expressava una certa feblesa. Potser anticipava la renúncia a continuar escrivint, la renúncia a crear més obres d’abelliment.