QUI ÉS EL MONSTRE?

“Pasen señores, vean a...” No fa tant, a les fires de casa nostra encara et podies trobar barraques petites i brutes on s’anunciaven sense pudor monstruositats en què pagant una entrada et permetien contemplar personatges tan estrambòtics com la mujer barbuda, el niño lagarto, la mujer serpiente o, embolicant encara més la troca, el niño capturado vivo en las profundas selvas del Amazonas y estudiado por los científicos más importantes de las Naciones Unidas. Literal, fins i tot aquest últim. Res era veritat, és clar, però quina fascinació despertaven en la nostra ingènua imaginació aquelles barbaritats que els nostres pares no ens deixaven veure.

Havíem sentit que antigament el circ era un teatre de la crueltat on s’exhibien totes les malformacions de l’ésser humà. Aquelles sí que eren reals i no hi havia pietat: nans, dones amb excés de pèl –i d’altres de calbes–, homes tronc sense extremitats i fins i tot persones amb problemes mentals. Ho vam poder veure per primera vegada en una pel·lícula única i irrepetible, La parada de los monstruos, de Tod Browning, un film censurat durant molts anys que encara avui dia esdevé pertorbador, protagonitzat per tota una sèrie de criatures tan anormals com reals, poètiques com horroroses, a través del qual vam aprendre que la monstruositat no recau tan sols en l’aparença, ni de bon tros!

Un jove David Lynch, que s’havia donat a conèixer amb Cabeza borradora (Eraserhead, 1977) –un film amb nens i mares deformes i ments grotesques que, més que una paràbola sobre la paternitat, esdevenia una metàfora de to surrealista sobre la impossibilitat de ser feliç en un món miserable–, va entomar un nou repte no menys suïcida com era portar a la pantalla la vida de Joseph Merrick, un ciutadà anglès que va viure del 1862 al 1890 i que es va fer cèlebre per unes greus malformacions, condemnat a un rebuig general i a ser explotat com a fenomen de fira en l’època victoriana, tot i el seu demostrat caràcter educat i sensible.

Conegut com l’Home Elefant, es creia que les seves deformitats més que patents eren producte d’un espant que va patir la seva mare quan estava embarassada. Avui se sap que no va ser això, també es dubta que fos per la suposada síndrome de Proteus i encara es debat entre els entesos quin és realment el seu diagnòstic mèdic.

D’això va en bona part el film de Lynch L’home elefant, un cas d’estudi que portarà un metge fascinat i obsessionat en el seu cas, Frederick Treves (Anthony Hopkins). La seva mirada, compassiva, és la de Lynch, així com la del productor de la pel·lícula, Mel Brooks, que sempre va mantenir el seu nom en segon terme perquè la seva aura de comicitat no afectés gens el drama d’aquesta història que defuig des del primer minut la morbositat. Només cal veure l’escena en què el metge presenta Merrick a la seva dona, que plorarà per la innocència i bondat d’aquest ésser tan tràgic. És d’una humanitat absoluta.

Que la rodés en blanc i negre, com havia fet amb la seva opera prima, no té res a veure amb cap mena de pretensió formal (i tampoc em faria res si fos així), sinó amb la idea de retratar una època i una temàtica fosques, en què les escletxes són brins de lluminositat que escalfen la nostra ànima. La de Merrick és irradiant, d’una dignitat que commou. La fotografia és obra de Freddie Francis, guanyador de dos Oscars, la carrera del qual va finalitzar precisament amb aquesta obra mestra, emparentada amb el Frankenstein de James Whale i al nivell de les millors obres de David Cronenberg, segurament el director que més i millor ha sabut mostrar el preciosisme de la deformitat i la “nova carn”.