“EN CADA INDRET, UN CATALÀ”

El 1939, a l’edat de 41 anys, l’escriptor Josep Maria Poblet (Montblanc, 1897 - Barcelona, 1980) va haver d’emprendre, com tants altres catalans, el camí de l’exili. Un homònim seu –el consagradíssim Josep Maria de Sagarra, només tres anys més gran que ell– també ho va haver de fer. Com li passava al primer, la seva vida perillava, encara que les amenaces per a l’un i l’altre no provenien del mateix bàndol. Sagarra s’acabava de casar amb Mercè Devesa, i junts van fer un viatge de noces de set mesos llargs per la Polinèsia, del qual van sorgir dos llibres: un, en prosa, La ruta blava, i l’altre, en vers, Entre l’Equador i els tròpics.

I, bé que la fugida, el sentit de l’èxode, eren ben diferents per als dos Josep Maria, em sembla que hi ha alguna cosa que n’agermana els tres llibres (els dos de Sagarra i el de Poblet que presento): un cert diletantisme que descriu vívidament l’exotisme de les terres visitades i el de les ànimes que les habiten: “Aquí la fruita xiscla com la carn / i aquí la carn és una fruita immensa”, escriu Sagarra. I, una mica més endavant, en uns versos que avui farien arrufar el nas a més d’un zelador de la correcció política: “Tres cocoters, un negre... i l’infinit. / El negre es va torrant l’esquena nua: / el pit s’eixampla i al canal del pit / hi ha tot el tròpic escaldat que sua.” Poblet, per la seva banda, escriu sobre l’escala que el vaixell Saint-Domingue fa a Pointe-à-Pitre: “Els habitants del país –exceptuats unes dotzenes d’europeus– són negres mil per mil. Els carrers fan olor de rom, i la gent, de misèria.” Una mica més endavant, seguint el seu viatge per mar, arriba a Port-au-Prince, la capital d’Haití. I no s’està de reproduir literàriament la misèria del lloc. Ho fa cedint la veu a un dels indígenes: “Negrito no saber nada. Aquí haber poco trabajo. No pagar jornales. Pero negrito creer en Dios. Si no comer hoy, saber esperar mañana.”

De Barcelona a l’Havana... passant per Darnius és un dels primers llibres de l’exili català. Què ens en sorprèn, però? Essencialment, que el to de l’obra no és el d’un derrotat, ni el de l’escriptor que, lluny de casa, esqueixat pel drama de la guerra, es rabeja llepant-se les ferides o arraulint-se en el refugi de la memòria. Ben al contrari. Poblet es mostra, en aquestes pàgines acolorides i saboroses, com un home resolt a aprofitar al màxim el que li arribi d’una experiència que no desitjava, però que no pot defugir. Aquesta em sembla que és la gràcia principal d’aquest aplec de disset cròniques que abasten des de la fugida del país fins a l’arribada i establiment a Cuba. Jaume Ferrer i Puig, que ha dedicat esforços ingents i reeixits a la figura d’aquest escriptor tan mal conegut –i que, en aquest volum, a banda la magnífica introducció, ens obsequia amb més d’un centenar de notes d’allò més pertinents–, descriu molt bé el tarannà de l’escriptor: “Poblet és un cameràman que filma sempre la realitat amb un filtre optimista per copsar-ne allò que li crida més l’atenció i que té com a denominador comú l’anècdota, la facècia i el tipisme, amb la voluntat de donar la seva visió literària del particular periple d’exili, però també d’entretenir i fer passar una bona estona al lector.” A fe de Déu que Poblet aconsegueix aquest propòsit! Però és que, a més, ho fa amb unes cròniques d’una innegable qualitat literària.

Les pàgines franceses contrasten vivament amb les dedicades al Carib i, en especial, a Cuba, les millors del llibre. El tracte, en general malagradós, rebut al país veí de part dels representants de l’autoritat: “Aquells dies nosaltres no érem sinó uns pobres réfugiés que la police francesa havia classificat com a homes sense pàtria”, és als antípodes de la joie de vivre que Poblet reconeix en els illencs. De semblances memorables de personatges que va trobant pel camí, en podríem transcriure unes quantes. En destacaria la del comerciant i poeta amb arrels catalanes que coneix a les Illes Verges: “Torneu més tard –els deia–. Ara estic per les coses de l’esperit.” Efectivament, per damunt de tot era un esperitista recalcitrant. La ironia, com es veu, és un dels atots de la prosa pobletiana.