“EN CADA INDRET, UN CATALÀ”

El 1939, a l’edat de 41 anys, l’escrip­tor Josep Maria Poblet (Mont­blanc, 1897 - Bar­ce­lona, 1980) va haver d’empren­dre, com tants altres cata­lans, el camí de l’exili. Un homònim seu –el con­sa­gradíssim Josep Maria de Sagarra, només tres anys més gran que ell– també ho va haver de fer. Com li pas­sava al pri­mer, la seva vida peri­llava, encara que les ame­na­ces per a l’un i l’altre no pro­ve­nien del mateix bàndol. Sagarra s’aca­bava de casar amb Mercè Devesa, i junts van fer un viatge de noces de set mesos llargs per la Polinèsia, del qual van sor­gir dos lli­bres: un, en prosa, La ruta blava, i l’altre, en vers, Entre l’Equa­dor i els tròpics.

I, bé que la fugida, el sen­tit de l’èxode, eren ben dife­rents per als dos Josep Maria, em sem­bla que hi ha alguna cosa que n’ager­mana els tres lli­bres (els dos de Sagarra i el de Poblet que pre­sento): un cert dile­tan­tisme que des­criu vívida­ment l’exo­tisme de les ter­res visi­ta­des i el de les ànimes que les habi­ten: “Aquí la fruita xis­cla com la carn / i aquí la carn és una fruita immensa”, escriu Sagarra. I, una mica més enda­vant, en uns ver­sos que avui farien arru­far el nas a més d’un zela­dor de la cor­recció política: “Tres coco­ters, un negre... i l’infi­nit. / El negre es va tor­rant l’esquena nua: / el pit s’eixam­pla i al canal del pit / hi ha tot el tròpic escal­dat que sua.” Poblet, per la seva banda, escriu sobre l’escala que el vai­xell Saint-Domin­gue fa a Pointe-à-Pitre: “Els habi­tants del país –excep­tu­ats unes dot­ze­nes d’euro­peus– són negres mil per mil. Els car­rers fan olor de rom, i la gent, de misèria.” Una mica més enda­vant, seguint el seu viatge per mar, arriba a Port-au-Prince, la capi­tal d’Haití. I no s’està de repro­duir literària­ment la misèria del lloc. Ho fa cedint la veu a un dels indígenes: “Negrito no saber nada. Aquí haber poco tra­bajo. No pagar jor­na­les. Pero negrito creer en Dios. Si no comer hoy, saber espe­rar mañana.”

De Bar­ce­lona a l’Havana... pas­sant per Dar­nius és un dels pri­mers lli­bres de l’exili català. Què ens en sorprèn, però? Essen­ci­al­ment, que el to de l’obra no és el d’un der­ro­tat, ni el de l’escrip­tor que, lluny de casa, esquei­xat pel drama de la guerra, es rabeja lle­pant-se les feri­des o arrau­lint-se en el refugi de la memòria. Ben al con­trari. Poblet es mos­tra, en aques­tes pàgines aco­lo­ri­des i sabo­ro­ses, com un home resolt a apro­fi­tar al màxim el que li arribi d’una experiència que no desit­java, però que no pot defu­gir. Aquesta em sem­bla que és la gràcia prin­ci­pal d’aquest aplec de dis­set cròniques que abas­ten des de la fugida del país fins a l’arri­bada i esta­bli­ment a Cuba. Jaume Fer­rer i Puig, que ha dedi­cat esforços ingents i reei­xits a la figura d’aquest escrip­tor tan mal cone­gut –i que, en aquest volum, a banda la magnífica intro­ducció, ens obse­quia amb més d’un cen­te­nar de notes d’allò més per­ti­nents–, des­criu molt bé el tarannà de l’escrip­tor: “Poblet és un cameràman que filma sem­pre la rea­li­tat amb un fil­tre opti­mista per cop­sar-ne allò que li crida més l’atenció i que té com a deno­mi­na­dor comú l’anècdota, la facècia i el tipisme, amb la volun­tat de donar la seva visió literària del par­ti­cu­lar peri­ple d’exili, però també d’entre­te­nir i fer pas­sar una bona estona al lec­tor.” A fe de Déu que Poblet acon­se­gueix aquest propòsit! Però és que, a més, ho fa amb unes cròniques d’una inne­ga­ble qua­li­tat literària.

Les pàgines fran­ce­ses con­tras­ten viva­ment amb les dedi­ca­des al Carib i, en espe­cial, a Cuba, les millors del lli­bre. El tracte, en gene­ral mala­gradós, rebut al país veí de part dels repre­sen­tants de l’auto­ri­tat: “Aquells dies nosal­tres no érem sinó uns pobres réfugiés que la police fran­cesa havia clas­si­fi­cat com a homes sense pàtria”, és als antípodes de la joie de vivre que Poblet reco­neix en els illencs. De sem­blan­ces memo­ra­bles de per­so­nat­ges que va tro­bant pel camí, en podríem trans­criure unes quan­tes. En des­ta­ca­ria la del comer­ci­ant i poeta amb arrels cata­la­nes que coneix a les Illes Ver­ges: “Tor­neu més tard –els deia–. Ara estic per les coses de l’espe­rit.” Efec­ti­va­ment, per damunt de tot era un espe­ri­tista recal­ci­trant. La iro­nia, com es veu, és un dels atots de la prosa poble­ti­ana.