LA PROFECIA HODIERNA

Una invasió de senglars a Barcelona en un futur proper és el pretext de la segona novel·la de Raül Garrigasait (Solsona, 1979). Un futur distòpic protagonitzat per l’ocupació d’aquestes bèsties que, si ho pensem bé, és perfectament plausible, tenint en compte la nostra manera de viure, caracteritzada pels excessos.

Escrita en tercera persona, una veu omniscient va imbricant les vicissituds d’un pare i una filla que no encaixen entre ells ni acaben d’ajustar-se al món que els envolta. La Dèbora, jove estudiant de semítiques i apassionada de les profecies de l’Antic Testament, ha anat covant una ràbia ferotge, implacable, cap al seu pare, l’Andreu Garom, a qui acusa arbitràriament d’haver deixat morir la seva mare. Aquesta ràbia s’adreça, fonamentalment, a en Jonatan, la seva parella i ase dels cops (un noi dòcil i transigent, que, tanmateix, després d’anys de consentir el tracte brutal de la Dèbora, ens sorprèn amb un gir caracterial revelador per a la trama). El pare, professor de veterinària i especialista en senglars, és convocat pel tinent d’alcaldia de la ciutat de Barcelona –l’ingrat Hèctor Graus– per assessorar i arranjar un escenari que sembla no tenir aturador. Ara bé, amb la passió pel Sus scrofa no n’hi ha prou. Garom carrega la titlla de personatge pintoresc, excèntric, inepte.

A partir d’aquest contacte infaust del professor amb la política, l’autor ironitza sobre la inconsistència de la gestió pública urbana, que, cada vegada més allunyada del contacte real amb la naturalesa, pretén legislar des d’un ecologisme ultrancer i tendenciós. Si l’Ajuntament rebutja per principi la caça de l’animal per inhibir la plaga –perquè “no som neandertals, nosaltres”–, amb la comesa que se li encarregava, en Garom “ja no seria un caçador, no seria un primitiu carnívor ignorant: seria un emancipador, perquè sabria trobar la manera de respectar la vida”. Amb un fi to sarcàstic, Garrigasait carrega contra la ridícula correcció política d’una societat progressista i avançada com la nostra, i tampoc no estalvia l’escarni subtil a la política catalana dels últims temps. Ho fa narrant el dia en què membres del Parlament i la Unió Europea visiten l’antic Palau de la Generalitat, ara convertit en el Museu de l’Autogovern català. I allà s’hi canta l’exhibició de “totes les declaracions solemnes del Parlament de Catalunya els últims trenta anys”. La vacuïtat del discurs públic contrasta amb la indigència manifesta del senglar Behemot, un exemplar que Garom es dedica a perseguir de manera obsessiva amb un GPS durant la nit, a la serra de Collserola; aquella bèstia que “vivia en un altre temps, sense hipocresies ni ridiculeses, devorant el món que el podriria. Una impassibilitat majestuosa, envejable, insultant”.

Amb una lleugeresa aparent, la novel·la de Garrigasait sobreposa capes de profunditat. Si ens hi fixem, els successos més rellevants que els passen als personatges es determinen els uns als altres com una cadena causal de víctimes innocents: la misèria immerescuda d’un personatge es torna en responsabilitat de la misèria de l’altre: la Dèbora, víctima del destí de la mort de la seva mare, carrega una ràbia furibunda i injusta contra el seu pare i en Jonatan. Al final, sabrem qui ha estat el responsable de la plaga de senglars.  

Sembla, al cap i a la fi, que l’autor vulgui trobar un sentit més real i contemporani a les causes de la profecia. Temps enrere, la Dèbora havia vaticinat, mig de broma, que la ciutat de Barcelona esdevindria un pou de senglars. En un món cada vegada més despullat de religió i de fe, l’acompliment de la profecia resulta ser, finalment, el fruit d’un designi humà que no té per motor o inspiració res més que una altra causa humana. Ja no són les veus insondables dels profetes (o la seva memòria) les que prefiguren les adversitats més inclements: aquestes són rastrejables i es revelen en l’esperit i en les tendències de la humanitat.

Quan l’ecosistema es desequilibra, els senglars es fan presents a la ciutat amb tota la seva impunitat. De la mateixa manera, el desordre dels nostres ecosistemes socials i interns treu a la superfície les impudícies dels humans. Si bé Garrigasait no s’aventura a hibridar els seus personatges amb els Sus scrofa –com ho feia Marine Darrieussecq a Marranades, el relat que transformava la seva protagonista en una truja–, sí que evoca alguns paral·lelismes que els acosten. La ràbia de la Dèbora travessa tota la novel·la, i l’autor en fa una analogia amb la turbulència ferotge de les riuades de senglars corrent per la ciutat. Notem, en els personatges principals, un moviment moral de dalt a baix com el que fan les bèsties que baixen de Collserola i es mesclen amb la humanitat. Tal vegada, la dèria ridícula dels gestors públics d’anomenar els senglars “animals no humans” és una formulació irònica que serveix a l’autor no tant per dignificar les bèsties sinó, més aviat, per acostar-nos, nosaltres, a la seva condició.

L’estil de Garrigasait és ric, amb un repertori ampli de registres de parla i de contingut que alternen el to i les vicissituds dels joves universitaris amb apunts sobre els senglars i notes de cultura hebraica. Ens desconcerta alguna conjuntura que sembla feta entrar amb calçador (parlo de l’afer amorós de Garom amb una alumna, l’Andrea, amb qui és descobert per la Dèbora en un moment del text no gaire afortunat). Quan acaba el llibre podem tenir la sensació que ens hem perdut alguna cosa, que la resolució d’alguna història ha quedat despenjada i, així, el dibuix d’algun personatge. Aquest punt d’obertura i d’ambigüitat ens convida però, al final de la novel·la, a reflexionar.