LA PROFECIA HODIERNA

Una invasió de sen­glars a Bar­ce­lona en un futur pro­per és el pre­text de la segona novel·la de Raül Gar­ri­ga­sait (Sol­sona, 1979). Un futur distòpic pro­ta­go­nit­zat per l’ocu­pació d’aques­tes bèsties que, si ho pen­sem bé, és per­fec­ta­ment plau­si­ble, tenint en compte la nos­tra manera de viure, carac­te­rit­zada pels exces­sos.

Escrita en ter­cera per­sona, una veu omnis­ci­ent va imbri­cant les vicis­si­tuds d’un pare i una filla que no encai­xen entre ells ni aca­ben d’ajus­tar-se al món que els envolta. La Dèbora, jove estu­di­ant de semítiques i apas­si­o­nada de les pro­fe­cies de l’Antic Tes­ta­ment, ha anat covant una ràbia ferotge, impla­ca­ble, cap al seu pare, l’Andreu Garom, a qui acusa arbitrària­ment d’haver dei­xat morir la seva mare. Aquesta ràbia s’adreça, fona­men­tal­ment, a en Jona­tan, la seva pare­lla i ase dels cops (un noi dòcil i tran­si­gent, que, tan­ma­teix, després d’anys de con­sen­tir el tracte bru­tal de la Dèbora, ens sorprèn amb un gir carac­te­rial reve­la­dor per a la trama). El pare, pro­fes­sor de vete­rinària i espe­ci­a­lista en sen­glars, és con­vo­cat pel tinent d’alcal­dia de la ciu­tat de Bar­ce­lona –l’ingrat Hèctor Graus– per asses­so­rar i arran­jar un esce­nari que sem­bla no tenir atu­ra­dor. Ara bé, amb la passió pel Sus scrofa no n’hi ha prou. Garom car­rega la tit­lla de per­so­natge pin­to­resc, excèntric, inepte.

A par­tir d’aquest con­tacte infaust del pro­fes­sor amb la política, l’autor iro­nitza sobre la incon­sistència de la gestió pública urbana, que, cada vegada més allu­nyada del con­tacte real amb la natu­ra­lesa, pretén legis­lar des d’un eco­lo­gisme ultran­cer i ten­denciós. Si l’Ajun­ta­ment rebutja per prin­cipi la caça de l’ani­mal per inhi­bir la plaga –perquè “no som nean­der­tals, nosal­tres”–, amb la comesa que se li encar­re­gava, en Garom “ja no seria un caçador, no seria un pri­mi­tiu carnívor igno­rant: seria un eman­ci­pa­dor, perquè sabria tro­bar la manera de res­pec­tar la vida”. Amb un fi to sarcàstic, Gar­ri­ga­sait car­rega con­tra la ridícula cor­recció política d’una soci­e­tat pro­gres­sista i avançada com la nos­tra, i tam­poc no estal­via l’escarni sub­til a la política cata­lana dels últims temps. Ho fa nar­rant el dia en què mem­bres del Par­la­ment i la Unió Euro­pea visi­ten l’antic Palau de la Gene­ra­li­tat, ara con­ver­tit en el Museu de l’Auto­go­vern català. I allà s’hi canta l’exhi­bició de “totes les decla­ra­ci­ons solem­nes del Par­la­ment de Cata­lu­nya els últims trenta anys”. La vacuïtat del dis­curs públic con­trasta amb la indigència mani­festa del sen­glar Behe­mot, un exem­plar que Garom es dedica a per­se­guir de manera obses­siva amb un GPS durant la nit, a la serra de Coll­se­rola; aque­lla bèstia que “vivia en un altre temps, sense hipo­cre­sies ni ridi­cu­le­ses, devo­rant el món que el podri­ria. Una impas­si­bi­li­tat majes­tu­osa, enve­ja­ble, insul­tant”.

Amb una lleu­ge­resa apa­rent, la novel·la de Gar­ri­ga­sait sobre­posa capes de pro­fun­di­tat. Si ens hi fixem, els suc­ces­sos més relle­vants que els pas­sen als per­so­nat­ges es deter­mi­nen els uns als altres com una cadena cau­sal de vícti­mes inno­cents: la misèria imme­res­cuda d’un per­so­natge es torna en res­pon­sa­bi­li­tat de la misèria de l’altre: la Dèbora, víctima del destí de la mort de la seva mare, car­rega una ràbia furi­bunda i injusta con­tra el seu pare i en Jona­tan. Al final, sabrem qui ha estat el res­pon­sa­ble de la plaga de sen­glars.  

Sem­bla, al cap i a la fi, que l’autor vul­gui tro­bar un sen­tit més real i con­tem­po­rani a les cau­ses de la pro­fe­cia. Temps enrere, la Dèbora havia vati­ci­nat, mig de broma, que la ciu­tat de Bar­ce­lona esde­vin­dria un pou de sen­glars. En un món cada vegada més des­pu­llat de religió i de fe, l’acom­pli­ment de la pro­fe­cia resulta ser, final­ment, el fruit d’un designi humà que no té per motor o ins­pi­ració res més que una altra causa humana. Ja no són les veus inson­da­bles dels pro­fe­tes (o la seva memòria) les que pre­fi­gu­ren les adver­si­tats més incle­ments: aques­tes són ras­tre­ja­bles i es reve­len en l’espe­rit i en les tendències de la huma­ni­tat.

Quan l’eco­sis­tema es dese­qui­li­bra, els sen­glars es fan pre­sents a la ciu­tat amb tota la seva impu­ni­tat. De la mateixa manera, el desor­dre dels nos­tres eco­sis­te­mes soci­als i interns treu a la superfície les impudícies dels humans. Si bé Gar­ri­ga­sait no s’aven­tura a hibri­dar els seus per­so­nat­ges amb els Sus scrofa –com ho feia Marine Dar­ri­eus­secq a Mar­ra­na­des, el relat que trans­for­mava la seva pro­ta­go­nista en una truja–, sí que evoca alguns paral·lelis­mes que els acos­ten. La ràbia de la Dèbora tra­vessa tota la novel·la, i l’autor en fa una ana­lo­gia amb la tur­bulència ferotge de les riua­des de sen­glars cor­rent per la ciu­tat. Notem, en els per­so­nat­ges prin­ci­pals, un movi­ment moral de dalt a baix com el que fan les bèsties que bai­xen de Coll­se­rola i es mes­clen amb la huma­ni­tat. Tal vegada, la dèria ridícula dels ges­tors públics d’ano­me­nar els sen­glars “ani­mals no humans” és una for­mu­lació irònica que ser­veix a l’autor no tant per dig­ni­fi­car les bèsties sinó, més aviat, per acos­tar-nos, nosal­tres, a la seva con­dició.

L’estil de Gar­ri­ga­sait és ric, amb un reper­tori ampli de regis­tres de parla i de con­tin­gut que alter­nen el to i les vicis­si­tuds dels joves uni­ver­si­ta­ris amb apunts sobre els sen­glars i notes de cul­tura hebraica. Ens des­con­certa alguna con­jun­tura que sem­bla feta entrar amb calçador (parlo de l’afer amorós de Garom amb una alumna, l’Andrea, amb qui és des­co­bert per la Dèbora en un moment del text no gaire afor­tu­nat). Quan acaba el lli­bre podem tenir la sen­sació que ens hem per­dut alguna cosa, que la reso­lució d’alguna història ha que­dat des­pen­jada i, així, el dibuix d’algun per­so­natge. Aquest punt d’ober­tura i d’ambigüitat ens con­vida però, al final de la novel·la, a refle­xi­o­nar.