“Domènech i Montaner va ser oblidat”

No. Va ser un procés bastant llarg. En tot cas, com que fa pocs anys vaig treure la biografia diguem-ne canònica, em van quedar molts temes per tocar. És per aquest motiu que em vaig decidir a fer un nou llibre. A més, han anat sortint més temes i els he anat incorporant.

Així com jo des de molt aviat em vaig dedicar a investigar i a escriure sobre Lluís Domènech i Montaner (el meu primar article deu ser dels anys setanta o vuitanta) perquè es tractava d’una figura borrosa, en el cas del meu fill ha estat una constant, i ell mateix el defineix sense dubtar-ho com “el segon arquitecte del modernisme”. Com a bon urbanista, ell de seguida es va entusiasmar amb el tema de l’avinguda Gaudí, en la qual s’intueix clarament la intel·ligència i l’habilitat de Lluís Domènech i Montaner.

Durant els anys seixanta i setanta, vaig anar adquirint un coneixement del modernisme i de Domènech i Montaner. L’any 1963, Oriol Bohigas va publicar a la revista del Col·legi d’Arquitectes un número parlant d’ell. Es tractava d’un fet extraordinari, perquè des de la mort de Domènech i Montaner el 1923 fins a aquell moment, havia estat un personatge sistemàticament oblidat. Primerament, pel noucentisme, que era contrari al modernisme, i després pel franquisme, que era contrari al catalanisme.

Domènech i Montaner va començar sent un afiliat a la Jove Catalunya, un grup de joves que volien preservar la llengua i que demanaven una certa autonomia en el context d’aquell moment. Tot i així, es va anar acostumant als malentesos i als insults que rebien des de Madrid i ell mateix en un article que va escriure en una publicació anomenada La Lectura insinuava que no hi havia res a fer i que més valia que Catalunya anés pel seu compte.

D’alguna manera es podria dir que jo he seguit una evolució semblant, passant del catalanisme a l’independentisme.

Fins ara, Josep Puig i Cadafalch ha estat un personatge molt a l’ombra. Però les investigacions recents, sobretot la tesi doctoral que va fer Tate Cabré al voltant del vessant periodístic de qui va ser president de la Mancomunitat, ens descobreixen un personatge molt polemista, que s’enfadava amb molta gent (Enric Prat de la Riba, Eugeni d’Ors...). Puig i Cadafalch va prendre a Domènech i Montaner tot el material que havia fet conjuntament amb els seus alumnes per la ruta del romànic, va editar-lo com a llibre i lògicament Domènech es va enfadar i va decidir amagar tot el material que tenia sobre el romànic en un calaix i dir als seus fills que no el toquessin. De fet, tot aquest material no es va poder recuperar fins a l’any 2000, quan la seva família va llegar el seu material al Col·legi d’Arquitectes. El material va donar lloc a un llibre extraordinari que se subtitula Viatges per l’arquitectura romànica, d’Enric Granell i Antoni Ramon, editat pel mateix col·legi l’any 2006.

La dèria del romànic li ve per una idea que ell té, i és que traçant el mapa del romànic amb els seus camins, rius, pobles i ponts, està establint la primera estructura física de Catalunya. D’altra banda, crea una altra expectativa, que és la de l’heràldica, que li serveix per reconstruir el teixit social i l’estructura de poder, des dels comptes fins als vassalls.

Durant molt anys, l’interès cap al personatge ha vingut sobretot per part d’arquitectes, que s’han centrat molt en la seva aportació al modernisme. L’historiador Borja de Riquer, però, ens ha descobert aspectes molt interessants del pensament i l’activitat política de Domènech i Montaner, tant en el primer llibre que va fer sobre la Lliga Regionalista com en la monumental biografia que ha dedicat recentment a Francesc Cambó.

Segurament que ens permetrà aprofundir molt més en la complexitat del personatge. Per exemple, hi ha un cicle de conferències a l’Hospital de Sant Pau aquest mes de març (Domènech, Catalunya, Europa, els dies 16 i 17) en què participen historiadors i antropòlegs i que ens permetrà descobrir aquesta multiplicitat. El programa previst, que inclou concerts, conferències i taules rodones, és molt complet.

Sí. Amb el pas dels temps hi ha noves interpretacions. Segur que si es comparen els primers textos que vaig escriure sobre Domènech i Montaner amb els que es poden trobar en aquest llibre, el lector s’adonarà que no només hi ha ingredients i informacions noves, sinó també una visió diferent, feta des del segle XXI, tal com es diu al subtítol.