“Domènech i Montaner va ser oblidat”

No. Va ser un procés bas­tant llarg. En tot cas, com que fa pocs anys vaig treure la bio­gra­fia diguem-ne canònica, em van que­dar molts temes per tocar. És per aquest motiu que em vaig deci­dir a fer un nou lli­bre. A més, han anat sor­tint més temes i els he anat incor­po­rant.

Així com jo des de molt aviat em vaig dedi­car a inves­ti­gar i a escriure sobre Lluís Domènech i Mon­ta­ner (el meu pri­mar arti­cle deu ser dels anys setanta o vui­tanta) perquè es trac­tava d’una figura bor­rosa, en el cas del meu fill ha estat una cons­tant, i ell mateix el defi­neix sense dub­tar-ho com “el segon arqui­tecte del moder­nisme”. Com a bon urba­nista, ell de seguida es va entu­si­as­mar amb el tema de l’avin­guda Gaudí, en la qual s’intu­eix clara­ment la intel·ligència i l’habi­li­tat de Lluís Domènech i Mon­ta­ner.

Durant els anys sei­xanta i setanta, vaig anar adqui­rint un conei­xe­ment del moder­nisme i de Domènech i Mon­ta­ner. L’any 1963, Oriol Bohi­gas va publi­car a la revista del Col·legi d’Arqui­tec­tes un número par­lant d’ell. Es trac­tava d’un fet extra­or­di­nari, perquè des de la mort de Domènech i Mon­ta­ner el 1923 fins a aquell moment, havia estat un per­so­natge sis­temàtica­ment obli­dat. Pri­me­ra­ment, pel nou­cen­tisme, que era con­trari al moder­nisme, i després pel fran­quisme, que era con­trari al cata­la­nisme.

Domènech i Mon­ta­ner va començar sent un afi­liat a la Jove Cata­lu­nya, un grup de joves que volien pre­ser­var la llen­gua i que dema­na­ven una certa auto­no­mia en el con­text d’aquell moment. Tot i així, es va anar acos­tu­mant als malen­te­sos i als insults que rebien des de Madrid i ell mateix en un arti­cle que va escriure en una publi­cació ano­me­nada La Lec­tura insi­nu­ava que no hi havia res a fer i que més valia que Cata­lu­nya anés pel seu compte.

D’alguna manera es podria dir que jo he seguit una evo­lució sem­blant, pas­sant del cata­la­nisme a l’inde­pen­den­tisme.

Fins ara, Josep Puig i Cada­falch ha estat un per­so­natge molt a l’ombra. Però les inves­ti­ga­ci­ons recents, sobre­tot la tesi doc­to­ral que va fer Tate Cabré al vol­tant del ves­sant periodístic de qui va ser pre­si­dent de la Man­co­mu­ni­tat, ens des­co­brei­xen un per­so­natge molt pole­mista, que s’enfa­dava amb molta gent (Enric Prat de la Riba, Eugeni d’Ors...). Puig i Cada­falch va pren­dre a Domènech i Mon­ta­ner tot el mate­rial que havia fet con­jun­ta­ment amb els seus alum­nes per la ruta del romànic, va edi­tar-lo com a lli­bre i lògica­ment Domènech es va enfa­dar i va deci­dir ama­gar tot el mate­rial que tenia sobre el romànic en un calaix i dir als seus fills que no el toques­sin. De fet, tot aquest mate­rial no es va poder recu­pe­rar fins a l’any 2000, quan la seva família va lle­gar el seu mate­rial al Col·legi d’Arqui­tec­tes. El mate­rial va donar lloc a un lli­bre extra­or­di­nari que se sub­ti­tula Viat­ges per l’arqui­tec­tura romànica, d’Enric Gra­nell i Antoni Ramon, edi­tat pel mateix col·legi l’any 2006.

La dèria del romànic li ve per una idea que ell té, i és que traçant el mapa del romànic amb els seus camins, rius, pobles i ponts, està esta­blint la pri­mera estruc­tura física de Cata­lu­nya. D’altra banda, crea una altra expec­ta­tiva, que és la de l’heràldica, que li ser­veix per recons­truir el tei­xit social i l’estruc­tura de poder, des dels comp­tes fins als vas­salls.

Durant molt anys, l’interès cap al per­so­natge ha vin­gut sobre­tot per part d’arqui­tec­tes, que s’han cen­trat molt en la seva apor­tació al moder­nisme. L’his­to­ri­a­dor Borja de Riquer, però, ens ha des­co­bert aspec­tes molt interes­sants del pen­sa­ment i l’acti­vi­tat política de Domènech i Mon­ta­ner, tant en el pri­mer lli­bre que va fer sobre la Lliga Regi­o­na­lista com en la monu­men­tal bio­gra­fia que ha dedi­cat recent­ment a Fran­cesc Cambó.

Segu­ra­ment que ens per­metrà apro­fun­dir molt més en la com­ple­xi­tat del per­so­natge. Per exem­ple, hi ha un cicle de con­ferències a l’Hos­pi­tal de Sant Pau aquest mes de març (Domènech, Cata­lu­nya, Europa, els dies 16 i 17) en què par­ti­ci­pen his­to­ri­a­dors i antropòlegs i que ens per­metrà des­co­brir aquesta mul­ti­pli­ci­tat. El pro­grama pre­vist, que inclou con­certs, con­ferències i tau­les rodo­nes, és molt com­plet.

Sí. Amb el pas dels temps hi ha noves inter­pre­ta­ci­ons. Segur que si es com­pa­ren els pri­mers tex­tos que vaig escriure sobre Domènech i Mon­ta­ner amb els que es poden tro­bar en aquest lli­bre, el lec­tor s’ado­narà que no només hi ha ingre­di­ents i infor­ma­ci­ons noves, sinó també una visió dife­rent, feta des del segle XXI, tal com es diu al subtítol.