12. Teresina, SA “NENA, QUE MAAAACO”

Només van ser tretze capítols de poc menys de mitja hora cada un, però el fet és que Teresina, SA es va convertir en una comèdia de situació de gran èxit des del primer capítol, és a dir, des del 2 d’abril del 1992. Ja fa uns quants anys que vam entrevistar Jordi Milán, el director de La Cubana, a propòsit de la sèrie que protagonitzava el grup teatral. Ens va regalar un munt de comentaris. Per exemple: “El corrector de la sèrie estava amargat. No podíem tornar a gravar una seqüència perquè algú havia dit un barbarisme.” Milán va explicar que la millor ficció remet a una realitat concreta gràcies a la naturalitat en la interpretació i a una llengua no afectada. Les Teresines havien de parlar un català planer, natural, directe: “Els tocava dir pedidos. Les meves ties eren Teresines i era impossible que diguessin comandes.”

Tres Tereses que voregen els 60 anys porten un negoci familiar, en negre, des d’un pis del carrer Verdi de Barcelona. Són la Teresina (Mercè Comes), la Teresa (Mont Plans) i la Tere (Sílvia Aleacar). Tenen un germà petit, el Tomàs (Miquel Crespi), i les acompanyen veïnes i conegudes diverses: la Montserrat (Carme Montornés); l’Angelina (Anna Barrachina); la Paca (María José Pérez), valenciana; la Rosita (Filomena Martorell); la Marieta (també Filomena Martorell); la Conxiteta (Esther Soto); el Sebastià (Jaume Baucis)... També hi sortia l’Eugenio (José Corbacho) i un parell de transvestits (Miquel Crespi i Santi Millán).

Cada capítol era una història independent, lligada sobretot a celebracions diverses: Tots Sants, Sant Jordi, festa major... Els teleespectadors anaven descobrint la singularitat de cada personatge.

La Montserrat, grandeta com les Teresines, acaba d’arribar d’una lluna de mel a Mallorca, i la Teresina li diu que està guapota. És que... “ens vam posar a jugar amb l’Antònio i ja no vam sortir de l’habitació”. La Montserrat sempre parla de les excel·lències amatòries del seu marit.

Per Santa Teresa, la Paca porta una figura a la Teresa. “De guix”, salta l’Angelina. “Nooo, de pols de marbre”, aclareix la Paca. La Teresa l’ensenya a les seves germanes, quan estan soles a la cuina. “Que lleig, déu de la creu!” “On ho posarem, això?” “Ho amagarem”, diu la Teresina. “Això ho ha comprat d’oferta al mercat de la Llibertat.” I quan la Paca entra a la cuina per preguntar si les Teresines han vist la figura de la Venus, corren a dir: “Nena, que maaaaaco.” “Preeeciós”. “És de gust, és de gust.” Però entre elles es fan una ganyota de fàstic.

Les Teresines no volen admetre que tot el que fan és economia submergida. “No n’ha de fer re ningú, del que fem i deixem de fer aquí dins de casa”, diu la Teresina. I donen tot d’explicacions sobre el que paguen: l’enllumenat, la pavimentació, les escombraries... Però el Tomàs, que és una mica beneit, intervé: “Tot això és il·legal”. Les Teresines s’escandalitzen.

Tots els personatges fan somriure perquè en tots hi ha un retrat del que som i del que fem (uns més que altres): l’Angelina, per exemple, sempre ha d’explicar que per a ella, gràcies a déu, els diners no són cap problema. “El meu marit té un bon sou i em puc permetre tots els luxes que vulgui.” Però els teleespectadors saben que està pelada.