Crítica
LES CASES I LES DONES
Gemma Casamajó Solé (la Portella, 1974) és poeta i periodista. Treballa en una empresa de comunicació i exerceix de professora a la Universitat Autònoma de Barcelona, on coordina un màster en Periodisme Literari. Ha publicat tres llibres de poesia en vint-i-cinc anys: Bloc de notes (Pagès Editors, 1999, Premi Les Talúries); Terra campa (Pagès Editors, 2014, Premi de Poesia Jordi Pàmies), i Domèstica maragda (Quaderns Crema, 2022). És una poeta que escriu de forma lenta, i això es percep en els seus poemes, treballats, modulats i molt pensats.
Utilitza la casa, el concepte de rusc, de cos urbà, de vida interior, d’ou. És un plantejament prou conegut, un pretext per anar cap a les qüestions cabdals. Si en l’anterior recull hi ha la mort d’una família i d’una casa, en aquest recull hi ha la història de nombroses cases, de nombroses dones a qui vol homenatjar. “La casa és com l’animal que dus a dins.” Convertir la casa en un temple, en una pedra preciosa que també et pot cremar a les mans. Sobre el gest de deixar les bosses de menjar al marbre de la cuina, eleva tot un poema, un terrabastall de metàfores. És un dels seus millors poemes, en què demostra la seva feina. En fa un manifest existencial, trist i entotsolat. Utilitza recursos literaris, subtils i dòcils, amb plantejaments quotidians que t’acaben sorprenent com a lector i que anirà mantenint com a perfil poètic. “No vols veure com les nanses t’han serrat els palmells.”
Dels robatoris de coure escriu un poema d’amor. L’amant s’ha convertit en un lladre de coure que causa estralls en els ciutadans, àvids de tornar a casa, de veure altres lladres. “Una rassa, una altra rassa..., que em travessa el cos, la casa.” L’amor pren cos a través de la memòria de les cases, a través del pes i de la memòria. “Quan pesa, l’amor, cinquanta anys després?” La serenitat de la poesia de Gemma Casamajó ens porta cap a la reflexió, cap al pas del temps, sense patir per les ferides dels anys. Ens parla també, com a contrapunt, de la bondat del món, de realitats comparables amb la natura, amb l’ocell que s’ha instal·lat damunt l’antena de la teulada “com una mala herba metàl·lica”. I de sobte, la sorpresa, la seva poesia, quan compara els cucs que es mengen la fusta amb les persones que anem menjant-nos la vida.
Escriu en un estil formal, estilista, molt depurat, sense buscar l’excel·lència estètica, lingüística, amb un ritme tou, sense traves, obert i plàcid. El principi del poema “Teulada” és prodigiós, així com l’analogia que fa entre les portes i la mel blanca d’un cos obert a un altre, un poema molt ben travat i rítmic. Hi ha molts poemes que descriuen la bellesa dels llocs, dels espais que hi ha en una casa, dels racons. I de sobte, hi ha poemes que donen la volta a les línies traçades que han anat teixint, fragments extrems, dolorosos. En un altre dels seus poemes destacats ens parla davant la làpida dels seus pares. Un poema que ens commou perquè ens mou cap a la vida.
En alguns llibres, les pintures o els dibuixos de les cobertes no s’adhereixen gaire al contingut que hi ha dins dels poemes. En aquest llibre d’heures, d’històries i d’ombres que van cobrint i van penetrant les cases, s’hi troba el sentit de l’exploració exquisida. Es pot gaudir del quadre que Gustav Klimt va pintar el 1914: Casa del guardabosc de Weissenbach II (jardí). La façana d’una casa coberta de fulles d’una enfiladissa amb unes flors a la finestra. És una imatge meravellosa per entrar dins de les cases dels altres i llegir els poemes que estan vivint.
