Els refugis del cinema

SALA DE CINEMA

Video Instant disposa d’un catàleg de prop de 47.000 títols i té prop de 800 socis, 250 dels quals paguen una tarifa plana (8,95 euros al mes) que els permet accedir als títols que desitgin. Avui dia, l’establiment no només es dedica a llogar o vendre pel·lícules. També disposa d’una cafeteria on s’organitzen tallers i presentacions i d’una petita sala de cinema de 32 butaques que es pot llogar per a celebracions o visionats comunitaris, complements que intenten atreure nou públic. Malgrat les dificultats, l’Aurora contempla el futur d’establiments com el seu esperançada, convençuda que hi ha espai de negoci per a tothom: “Tenir un compte en una o dues plataformes no hauria de ser incompatible amb ser soci d’un videoclub. El videoclub suma.” I, en el cas del seu negoci, es mostra esperançada: “Video Instan té recorregut i hauria de ser sostenible.”

A banda de Video Instan, a Barcelona es mantenen oberts altres establiments d’aquest tipus. Al barri de Sants, al carrer de Begur, trobem Video Marcha, obert des del 1994. El seu propietari, Daniel Ventura, el compatibilitza amb una bugaderia. El cinema és la seva passió i això és el que l’empeny a seguir amb una activitat que fa temps que ha deixat de ser rendible. De fet, bona part dels videoclubs que es mantenen oberts no es poden entendre sense el plus de passió que hi posen els seus propietaris, que els ha permès superar proves de foc prou importants, deixant de banda la pròpia reconversió del sector. “El problema –emfasitza en Daniel– és la dificultat per trobar novetats, ja que moltes vegades ni tan sols s’editen i passen directament a les plataformes.” Com en el cas dels altres videoclubs, un dels motius pels quals el manté obert és pel suport dels clients, alguns dels quals prou fidelitzats com per convertir-se en socis. Marcha en té més de 200, que tenen a la seva disposició una llista de més de 6.000 pel·lícules.

A la mateixa capital barcelonina també es mantenen oberts Cineaddicte, al barri de Gràcia i Mr. Brown Store, al Poblenou. En el primer cas, complementa la venda i lloguer de DVD amb la de llibres i altres materials vinculats amb el cinema, com ara decoració o marxandatge. Es manté, segons ens explica el seu propietari, Jordi Roman, com “un reducte per a clients molt especials”, als quals se’ls ofereix 2.000 pel·lícules de venda i més de 500 de lloguer. En el cas de Brown Store, a partir de la pandèmia s’ha especialitzat en còmics i novel·la gràfica i només ofereix unes 200 pel·lícules.

A Tarragona es manté dempeus el videoclub Imperial, l’únic que queda a la ciutat i un dels pocs de la demarcació. És la resistència. Manté aquella voluntat estoica de no voler tancar portes encara que els ingressos hagin minvat. Situat al cèntric carrer de Pere Martell, a tocar de la plaça Imperial Tàrraco, va obrir el febrer del 1990. Trenta-tres anys que han servit a la seva propietària, Pilar Cerón, una cinèfila empedreïda, per viure primer l’auge i, ara, per patir la caiguda lliure. “Ja no hi ha negoci”, lamenta. Res ja no és el mateix que en l’època d’esplendor. L’arribada de nous títols, per exemple, s’ha alentit: “Abans cada setmana rebíem novetats, ara moltes pel·lícules ja surten directament a les plataformes i aquí no podem renovar gaire; sí que ens arriben nous títols, però cada vegada menys”, assegura.

En aquest establiment s’hi acumulen més de 30.000 títols en VHS i uns 9.000 en DVD, a més dels que tenen el format Blu-ray. Però el lloguer de pel·lícules és una pràctica que cau en picat. No només, diu, perquè les noves tecnologies digitals i les plataformes de streaming han imposat el seu imperi, sinó perquè les restriccions per la pandèmia de la covid-19 van deixar tocats aquest tipus de negoci: “Quan ens vam haver de quedar tancats a casa, la gent no venia al videoclub i van decidir contractar plataformes per veure les pel·lícules des de casa. Les restriccions per la covid ens han afectat molt”, explica. Per això, fa aproximadament un any van veure que calia una empenta al negoci, per petita que sigui, i ara el videoclub Imperial també és un punt de recollida de paqueteria: “No dona per a gaire, tampoc, però tot ajuda; com que ens trobem en un carrer cèntric de la ciutat, va bé tenir aquesta petita ajuda”, diu, mentre entra una jove a l’establiment a recollir un paquet. En l’estona que dura l’entrevista entren tres o quatre persones a fer el mateix. Cap d’elles ha travessat la porta per llogar una de les pel·lícules que s’exposen als prestatges i que s’amunteguen al taulell. “Què en farem, de tot això? És una pena. Potser estaríem millor amb la porta tancada, però jo el porto al cor, aquest videoclub; és una qüestió de sentiment mantenir-lo obert”, assegura la Pilar. El perfil del client actual és el d’una persona “de mitjana edat o més gran”: ”És un cinèfil total, que ve cada setmana a buscar pel·lícules i a qui avisem quan n’arriben de noves.” A l’altre cap de corda, els joves: “Aquests busquen la comoditat a través de les plataformes. Abans les pel·lícules del videoclub es miraven en família, perquè les havien de retornar aviat. Ara cadascú està a la seva habitació mirant-les a través de les plataformes”, diu.

Ja fa set o vuit anys que van deixar sense funcionar els expenedors que encara estan instal·lats a la façana d’aquest establiment de Tarragona, i que permetien oferir un servei vint-i-quatre hores. “Vam decidir tancar aquests caixers automàtics pels costos econòmics, sobretot per l’electricitat i pel fet que havíem de tenir les pel·lícules doblades.” “No valia la pena”, diu la Pilar. Ella té 61 anys. El seu marit ja està jubilat. La possibilitat de tancar es mou com una espurna fugaç pel seu cervell, però no veu una altra sortida viable: “Quin altre negoci emprenc? Si a l’entorn del local hi ha tot tipus de comerços que tanquen”, exclama Cerón, amant del cinema des de sempre. “Sempre anava a les sales de cinema, per a mi era molt important. Ara he vist tantes pel·lícules que quan veig l’inici d’una seqüència ja sé de quina es tracta.” La responsable del videoclub Imperial té clar que aquest tipus de comerç “està en extinció”, però creu que tard o d’hora es trobaran a faltar: “Passarà el mateix que va succeir amb els LP: els han trobat a faltar i ara els tornen a recuperar.”

A banda dels anteriors, també es manté obert el videoclub Vid Universal, a l’Escala, a l’Alt Empordà. El seu propietari, Marc Palau, només obre els caps de setmana o a hores convingudes, però en Marc ha anunciat que aquest estiu tancarà definitivament: “Miraré de fer la meva col·lecció personal amb la meitat de les pel·lícules que tinc aquí, i la resta ja ho veurem. N’hi ha de descatalogades!”