Un vals per als nous temps
Compositors com Robert Gerhard, Mestres Quadreny, Benet Casablancas i Joan Guinjoan van cultivar el dodecatonisme, un estil innovador. Ara, en commemorem el centenari
DOS GENIS
“Robert Gerhard (1896-1970) és el compositor català que beu directament el doll compositiu schönberguià”Ara fa cent anys, el 1923, Arnold Schönberg inaugurava el dodecatonisme, un estil compositiu innovador que travessaria tot el segle XX, fent realitat la profecia del mestre de “fer un descobriment que assegurés la supremacia de la música alemanya del proper segle”. I el fet és que el dodecatonisme, i el seu vessant més genèric com a serialisme, va estar viu arreu d’Europa i els Estats Units –com a mínim– durant tot el segle XX. I també a Catalunya. Noms com Benet Casablancas, Joan Guinjoan, Josep Maria Mestres Quadreny i especialment Robert Gerhard van cultivar el gènere en algun moment de la seva carrera. Ara, en commemorem el centenari.
El dodecatonisme neix com una evolució de l’atonalitat, en què els sons no es relacionen entre si pel tradicional sistema tonal, sinó senzillament per una relació totalment deslligada de qualsevol element sintàctic i ideològic. El motivisme, el contrapunt i el text ja no són suficients per garantir la coherència (Zusammenhang) compositiva, una veritable cerca que el compositor vienès va realitzar des de ben jove.
En realitat, Schönberg va escriure molt poc sobre el dodecatonisme, i molt poques vegades va emprar aquest terme. L’anomenava Methode der Komposition mit Zwölf nur aufeinander bezogenen Tönen (‘mètode de composició amb dotze tons els quals estan exclusivament relacionats entre si’) o, simplement, Komposition mit Zwölf Tönen (‘composició amb dotze tons’). Per arribar a la formulació del dodecatonisme, Schönberg va encaminar la seva recerca envers la lògica i la forma en tres camps: 1) el desenvolupament temàtic, 2) la integració de l’espai musical i 3) el desenvolupament de tot l’espectre cromàtic.
Al dodecatonisme ens trobem amb la sèrie bàsica, una entitat abstracta basada en una successió d’intervals dels dotze del total cromàtic, que després es pot variar rítmicament i així assolir les quatre formes: l’original (thema o grundreihe), la retrogradada (umkehrung), la inversa (krebs) i la retrogradada inversa (krebsumkehrung). Aquestes quaranta-vuit possibles permutacions permeten jugar al compositor per signar una obra sencera sense necessitat de recórrer a les relacions tonals.
La majoria no podem percebre per l’oïda una sèrie dodecatònica. I és que hi ha una diferència entre sèrie i motiu: la sèrie és un ens purament compositiu que pren una dimensió espaial múltiple, horitzontal i vertical i, per això, precisament per aportar aquesta unitat, pot ser imperceptible a l’oïda. En canvi, un motiu és una petita frase que “se sent”, que es reconeix. Aquí hi entra el binomi vista-oïda. El motiu és perceptible per l’oïda i a la partitura, mentre que no tenim garanties que la sèrie sigui percebuda amb els dos sentits: per comprendre plenament la música dodecatònica estem lligats al paper.
El vals inaugural
A diferència de les obres instrumentals atonals, les obres dodecatòniques tindran una durada més llarga, perquè el dodecatonisme és, en si, un mètode cohesionador del discurs. Ja no necessita el text, per això les primeres obres poden ser estrictament instrumentals. I és per aquest motiu que comença l’aposta personal de Schönberg amb formes clàssiques com el vals, les variacions o la giga. Les seves primeres obres dodecatòniques són els Fünf Klavierstücke op. 23. I el número cinc, el vals, és la primera de la història.
Sobre el Walzer op. 23 núm. 5, l’estudiós René Leibowitz en va dir que està escrit “de forma rudimentària”. Es pot dir que es tracta d’una peça de manual, un assaig per a obres més complexes compositivament, i més lliures en l’ús de la sèrie. En el cas d’aquesta obra dodecatònica que ha resultat la primera en l’opus schönberguià (abans havia compost el Preludi de l’op. 25 i, fragmentàriament, el Sonet op. 24), la textura polifònica de totes les veus deriva de la mateixa sèrie, que es va repetint invariablement al llarg de la peça, que inaugura un llenguatge derivat del tradicional.
Tanmateix, aquestes petites irregularitats no són signes d’un mètode formulat de forma incompleta, al contrari, seran passos importants en el desenvolupament del dodecatonisme. Això no significa, tanmateix, que el compositor s’hagi desprès de tot rastre tonal.
No deixa de ser curiós que l’obra que inaugura el dodecatonisme en l’opus schönberguià sigui un vals, fet que es pot entendre com una picada d’ullet al record de la Viena imperial, a l’“edat d’or de la seguretat” de Zweig o al “mite Habsbúrbic” de Wistrich. Es tracta d’una mirada plena d’ironia sobre el passat en el moment d’obrir les portes del futur.
a Catalunya
Robert Gerhard i Ottenwaelder (1896, Valls-1970, Cambridge) és el compositor català que beu directament el doll compositiu schönberguià. El 2020 se celebrava el 50è aniversari de la mort del compositor vallenc, que va allunyar-se dels corrents musicals imperants al país, influenciats per l’impressionisme francès, i va fixar el seu objectiu al cor d’Europa: Viena, i, concretament, en Arnold Schönberg. La relació dels dos genis marcaria l’ethos artístic del català, del qual la seva necessitat interior ha donat com a fruits una àmplia però encara poc coneguda producció compositiva desenvolupada a Valls, Barcelona i Cambridge, ciutat d’acollida un cop esclatà la Guerra Civil, i on acabaria sent reconegut per artistes i acadèmics que han potenciat la seva figura molt més que el seu país de naixement.
Ja el 16 de desembre del 1950, Gerhard ens oferia una nova visió del dodecatonisme i discutia a Schönberg la disposició de les dotze notes, revisava el concepte d’atonalitat i recuperava el personal mètode que Alban Berg cultivava sobre les permutacions. Gerhard afirmava: “Sembla que hi ha una relació directa entre l’escala cromàtica, el cercle de quintes i l’escala diatònica”, i proposava una nova nomenclatura per a la sèrie dodecatònica. A partir d’aquest moment seria més lliure, més autèntic. Així es mostra en la correspondència amb Schönberg que podem llegir en català en ocasió del cinquantenari de la seva mort, basada en l’edició crítica de la germanista Paloma Ortiz de Urbina, Arnold Schönberg und Roberto Gerhard: Briefwechsel (Peter Lang, 2019).
Situant-nos molt més enllà en el temps, el compositor Agustí Charles va dedicar la seva tesi doctoral i un posterior llibre, Dodecafonismo y serialismo en España. Compositores y obras (Impromptu Editores, 2005) a aquesta matèria, després que l’estimat Benet Casablancas escrivís un parell d’articles de referència en aquesta direcció, com “Recepció a Catalunya de l’Escola de Viena i la seva influència sobre els compositors catalans” (1984), en què parlava del mateix Gerhard, Joaquim Homs, Joan Guinjoan, Teresa Pelegrí, Albert Sardà i Miquel Roger. Casablancas va estudiar amb un deixeble directe de Schönberg a Viena, Friedrich Cerha, i va escriure algunes obres serials, com Cinc Interludis i D’Humanal Fragment (1983).
Altres compositors catalans que van treballar el serialisme són Xavier Montsalvatge i Josep Maria Mestres Quadreny, que ens va deixar el gener del 2021, amb qui, juntament amb Casablancas, vaig poder passar estones xerrant sobre la Segona Escola de Viena. Ell va ser qui em va fer canviar la paraula dodecafonisme per dodecatonisme. Un llegat imprescindible.
