DES DE LES ELITS FINS A LADISLAO KUBALA

Vuit anys després de la seva mort, Joaquim Molas ha estat reivindicat i s’han fet diferents volums sobre la seva obra, especialment la publicació del seu dietari El mirall de la vida. Dietari 1956 2015 (Edicions 62), que ofereix una molt interessant panoràmica d’un dels grans historiadors de la literatura i teòrics marxistes de la contemporaneïtat. Com a complement tenim un bon conjunt d’articles aplegats sota el títol Apunts de literatura “industrial”, que el poeta i editor de Tàrrega Xavier Garcia ha compilat per a les Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Fora de la continuadora fira de batejos i comunions a què la Institució de les Lletres Catalanes sotmet els nostres autors, el cert és que una gran llosa cau sobre els escriptors morts, siguin santons o outsiders. Molas va dirigir amb mà ferma col·leccions centrals de la nostra literatura, va elaborar antologies de referència –algunes a quatre mans amb el seu amic Josep Maria Castellet– i a la universitat va exercir un mestratge que en determinades èpoques van acusar de dictatorial i que en l’actualitat ha estat abandonat gairebé de manera definitiva per molts que havien estat més molistes que Molas. Per tots aquests motius, el seus apunts ens serveixen per situar la seva obra amb la perspectiva que dona el temps i lluny de barreres ideològiques. Com sempre, qui va ser el seu jove amic Xavier Garcia López ha sabut destriar el gra de la palla i oferir-nos l’intel·lectual curiós i detallista que tant vam agrair el seus lectors.

Molas va ser un viatger incansable per la literatura popular i el consum, i Garcia ha rescatat la majoria d’articles sobre el tema, tot i que ens adverteix de bon començament que el llibre no hauria engrescat l’autor. És, però, una bona teràpia intel·lectual, o com a simples lectors, submergir-nos en els pòsits sociològics, històrics i filològics que sempre implica llegir els seus textos. Ell mateix asseverava en una entrevista a La Vanguardia del 2011 que “cada generació revisa el seu cànon de clàssics”. El problema ha estat que molts dels que el critiquen no han revisat res, i el seu llegat es perpetuarà com a única via factible. I el valor és, sens dubte, inqüestionable. En un article, Molas ens pot parlar de la cultura catalana i la seva estratificació, dominis i dependències, tradicions i ruptures, inhibicions i ignoràncies, enfrontaments i menyspreus, viatjant per diferents gèneres des dels anys 1920 i 1930. La distinció que fa entre la novel·la d’elit i la de fulletó ens serviria ara mateix per destriar el menjar escombraries i el menjar ràpid dels plats suculents, que també patim actualment. Una altra aproximació bona la fa a La literatura popular i de consum, des d’una visió panoràmica, analitzant els models de capitalisme que la cultura també ha important dels Estats Units. O un de ben literari, Amb blau sofert i amb grana intens, en què fa un periple divertit sobre poetes com Narcís Comadira i Manuel Vázquez Montalbán que han glosat Kubala i el “més que un club.”