DES DE LES ELITS FINS A LADISLAO KUBALA

Vuit anys després de la seva mort, Joa­quim Molas ha estat rei­vin­di­cat i s’han fet dife­rents volums sobre la seva obra, espe­ci­al­ment la publi­cació del seu die­tari El mirall de la vida. Die­tari 1956 2015 (Edi­ci­ons 62), que ofe­reix una molt interes­sant panoràmica d’un dels grans his­to­ri­a­dors de la lite­ra­tura i teòrics mar­xis­tes de la con­tem­po­raneïtat. Com a com­ple­ment tenim un bon con­junt d’arti­cles aple­gats sota el títol Apunts de lite­ra­tura “indus­trial”, que el poeta i edi­tor de Tàrrega Xavier Gar­cia ha com­pi­lat per a les Publi­ca­ci­ons de l’Aba­dia de Mont­ser­rat. Fora de la con­ti­nu­a­dora fira de bate­jos i comu­ni­ons a què la Ins­ti­tució de les Lle­tres Cata­la­nes sot­met els nos­tres autors, el cert és que una gran llosa cau sobre els escrip­tors morts, siguin san­tons o out­si­ders. Molas va diri­gir amb mà ferma col·lec­ci­ons cen­trals de la nos­tra lite­ra­tura, va ela­bo­rar anto­lo­gies de referència –algu­nes a qua­tre mans amb el seu amic Josep Maria Cas­te­llet– i a la uni­ver­si­tat va exer­cir un mes­tratge que en deter­mi­na­des èpoques van acu­sar de dic­ta­to­rial i que en l’actu­a­li­tat ha estat aban­do­nat gai­rebé de manera defi­ni­tiva per molts que havien estat més molis­tes que Molas. Per tots aquests motius, el seus apunts ens ser­vei­xen per situar la seva obra amb la pers­pec­tiva que dona el temps i lluny de bar­re­res ideològiques. Com sem­pre, qui va ser el seu jove amic Xavier Gar­cia López ha sabut des­triar el gra de la palla i ofe­rir-nos l’intel·lec­tual curiós i deta­llista que tant vam agrair el seus lec­tors.

Molas va ser un viat­ger incan­sa­ble per la lite­ra­tura popu­lar i el con­sum, i Gar­cia ha res­ca­tat la majo­ria d’arti­cles sobre el tema, tot i que ens adver­teix de bon començament que el lli­bre no hau­ria engres­cat l’autor. És, però, una bona teràpia intel·lec­tual, o com a sim­ples lec­tors, sub­mer­gir-nos en els pòsits sociològics, històrics i filològics que sem­pre implica lle­gir els seus tex­tos. Ell mateix asse­ve­rava en una entre­vista a La Van­guar­dia del 2011 que “cada gene­ració revisa el seu cànon de clàssics”. El pro­blema ha estat que molts dels que el cri­ti­quen no han revi­sat res, i el seu lle­gat es per­pe­tuarà com a única via fac­ti­ble. I el valor és, sens dubte, inqüesti­o­na­ble. En un arti­cle, Molas ens pot par­lar de la cul­tura cata­lana i la seva estra­ti­fi­cació, domi­nis i dependències, tra­di­ci­ons i rup­tu­res, inhi­bi­ci­ons i ignoràncies, enfron­ta­ments i menys­preus, viat­jant per dife­rents gèneres des dels anys 1920 i 1930. La dis­tinció que fa entre la novel·la d’elit i la de fulletó ens ser­vi­ria ara mateix per des­triar el men­jar escom­bra­ries i el men­jar ràpid dels plats sucu­lents, que també patim actu­al­ment. Una altra apro­xi­mació bona la fa a La lite­ra­tura popu­lar i de con­sum, des d’una visió panoràmica, ana­lit­zant els models de capi­ta­lisme que la cul­tura també ha impor­tant dels Estats Units. O un de ben lite­rari, Amb blau sofert i amb grana intens, en què fa un peri­ple diver­tit sobre poe­tes com Narcís Coma­dira i Manuel Vázquez Mon­talbán que han glo­sat Kubala i el “més que un club.”