“ESTIC ENNAVEGAT EN MON NAUFRAGI”

Sovint, en llegir un poeta que m’agrada, em pregunto quina deu ser la manera que té de compondre els seus versos. De maneres, és clar, n’hi ha un gavadal, i totes igualment vàlides si el resultat textual paga la pena.

Josep Domènech Ponsatí és un poeta voraç, excepcionalment dotat, que sembla que rebi bona part de la seva força inspiradora de la substància de la llengua. Recorda, per això, Blai Bonet, que també era un poeta que, quan en tenia necessitat, creava la paraula que li mancava. En l’obra de tots dos, la llengua es palpa i es degusta, suqueja i cruix, si se’m permet. El sexe, l’erotisme, són al cor de la paraula ponsatiana. Hi ha la paraula viva i vívida de la contrada (“poemes fets / entre el pèl del rocam / talment orissos / dialectals”) i la paraula fada, embastardida, de la globalitat, per fer servir un anglicisme que, com tots els anglicismes, ha fet fortuna.

Cal llegir amb molta atenció aquest llibre per no perdre detall del bé de Déu de tresors que conté. Deia això de la llengua (i ja ho havia escrit anys enrere, a propòsit d’El Càcol). En posaré un exemple. Fixem-nos en la poesia Senhals, que transcric sencera: “la muller aimia / meua estimada / dolça companya / plena de seny / midons major / mon ric tresor / llir entre cards / flor d’honestedat / amor, amor / dona ses par / oh, foll amor / mon darrer bé / o bon senyor // o simplement / (tot un senyal / dels temps que corren) / la follamiga.” Quin n’és l’estímul? L’ambigüitat (o la polisèmia) del terme senyal (senhal, en occità): en la terminologia trobadoresca, la manera privada amb què l’enamorat s’adreçava a l’amada, una designació que solia aparèixer en la darrera estrofa de la cançó. La poesia en recull força, de senhals (de March, de Próixita). Però també hi ha el senyal com a advertiment, com a signe del temps. De llir entre cards o mon darrer bé a follamiga hi ha un abisme: de deturpació formal (també és cert que s’hi compara la llengua culta amb la més vulgar). Domènech Ponsatí té un sensor molt potent per detectar totes aquestes subtileses lingüístiques (i, doncs, morals). Juga incessantment amb les paraules (i amb el so de les paraules, amb la seva imatge acústica), i del joc en neix el foc del sentit: “hi ha un desig molt proper a l’estupor –i a l’estupre”; “l’únic remei és viure / (si no, ¿què?) per sinècdoque”; “hi ha meninas (de pell / de xacolata) nues / que se’n trufen: catàstrofe”...

Fa poc, en un assaig de Pierre Jean Jouve, En miroir (Journal sans date), de 1954, llegia aquesta afirmació: “Tots els moviments d’això que anomenem art modern són regits, dominats per la recerca de la forma.” Es podria aplicar, fil per randa, a la manera de practicar la poesia del nostre autor, el gran paraulista, que a vegades converteix allò més petit en lírica d’alta volada. El pretext d’uns versos l’estudi propi, el lloc on escriu, ple a vessar de llibres. Aquests venen després d’uns altres en què es dona compte –i ara aprofundiré aquest tema– de “l’home que vol patir / vivint refugiat en si mateix”, l’home que ha d’afrontar una “situació impecuniosa” i que, de resultes d’haver de lluitar contra la realitat, conclou: “ja soc el repussall de mi mateix”. Doncs bé, torno a la poesia de l’estudi, que és rubricada per aquest vers magnífic: “i casa meu soc jo”.

El coeficient de flotabilitat –un títol que fa referència a aquest torcebraç amb la realitat ingrata– va desplegant un autoretrat líric que és un dels grans trumfos del llibre. Sovint amb aquell to que els anglesos en diuen self-deprecating, el poeta s’hi mostra a pèl, sense concessions, excessiu, radical. Diu, en el vers lapidari, esplèndid, que ha servit per titular l’article: “estic ennavegat en mon naufragi”. En un altre, ell mateix es pinta com “un paio sacsejat pel titubeig”. En tots aquests versos, s’hi troba arreu l’autor, com en la poesia de Catul, en la de Roig o en la de Villon hi trobem, també, els respectius autors. O en la de Blai Bonet, que deia més amunt. Domènech Ponsatí sap tornar vers –i vers lluminós un irònic llepar-se les ferides per l’existència revessa que ha de patir: “busco un rabeig on l’aigua / sigui més prima, / friso entre el temor i el desig, / i no trobo mai l’hora bona. / el resultat de tot / plegat és la tristesa, / i me n’alegro.” Alegria, també, de fer de la tristesa i de l’advers autèntica obra d’art.