“ESTIC ENNAVEGAT EN MON NAUFRAGI”

Sovint, en lle­gir un poeta que m’agrada, em pre­gunto quina deu ser la manera que té de com­pon­dre els seus ver­sos. De mane­res, és clar, n’hi ha un gava­dal, i totes igual­ment vàlides si el resul­tat tex­tual paga la pena.

Josep Domènech Pon­satí és un poeta voraç, excep­ci­o­nal­ment dotat, que sem­bla que rebi bona part de la seva força ins­pi­ra­dora de la substància de la llen­gua. Recorda, per això, Blai Bonet, que també era un poeta que, quan en tenia neces­si­tat, cre­ava la paraula que li man­cava. En l’obra de tots dos, la llen­gua es palpa i es degusta, suqueja i cruix, si se’m per­met. El sexe, l’ero­tisme, són al cor de la paraula pon­sa­ti­ana. Hi ha la paraula viva i vívida de la con­trada (“poe­mes fets / entre el pèl del rocam / tal­ment oris­sos / dia­lec­tals”) i la paraula fada, embas­tar­dida, de la glo­ba­li­tat, per fer ser­vir un angli­cisme que, com tots els angli­cis­mes, ha fet for­tuna.

Cal lle­gir amb molta atenció aquest lli­bre per no per­dre detall del bé de Déu de tre­sors que conté. Deia això de la llen­gua (i ja ho havia escrit anys enrere, a propòsit d’El Càcol). En posaré un exem­ple. Fixem-nos en la poe­sia Sen­hals, que trans­cric sen­cera: “la muller aimia / meua esti­mada / dolça com­pa­nya / plena de seny / midons major / mon ric tre­sor / llir entre cards / flor d’hones­te­dat / amor, amor / dona ses par / oh, foll amor / mon dar­rer bé / o bon senyor // o sim­ple­ment / (tot un senyal / dels temps que cor­ren) / la folla­miga.” Quin n’és l’estímul? L’ambigüitat (o la polisèmia) del terme senyal (sen­hal, en occità): en la ter­mi­no­lo­gia tro­ba­do­resca, la manera pri­vada amb què l’ena­mo­rat s’adreçava a l’amada, una desig­nació que solia aparèixer en la dar­rera estrofa de la cançó. La poe­sia en recull força, de sen­hals (de March, de Próixita). Però també hi ha el senyal com a adver­ti­ment, com a signe del temps. De llir entre cards o mon dar­rer bé a folla­miga hi ha un abisme: de detur­pació for­mal (també és cert que s’hi com­para la llen­gua culta amb la més vul­gar). Domènech Pon­satí té un sen­sor molt potent per detec­tar totes aques­tes sub­ti­le­ses lingüísti­ques (i, doncs, morals). Juga inces­sant­ment amb les parau­les (i amb el so de les parau­les, amb la seva imatge acústica), i del joc en neix el foc del sen­tit: “hi ha un desig molt pro­per a l’estu­por –i a l’estu­pre”; “l’únic remei és viure / (si no, ¿què?) per sinècdo­que”; “hi ha meni­nas (de pell / de xaco­lata) nues / que se’n tru­fen: catàstrofe”...

Fa poc, en un assaig de Pierre Jean Jouve, En miroir (Jour­nal sans date), de 1954, lle­gia aquesta afir­mació: “Tots els movi­ments d’això que ano­me­nem art modern són regits, domi­nats per la recerca de la forma.” Es podria apli­car, fil per randa, a la manera de prac­ti­car la poe­sia del nos­tre autor, el gran parau­lista, que a vega­des con­ver­teix allò més petit en lírica d’alta volada. El pre­text d’uns ver­sos l’estudi propi, el lloc on escriu, ple a ves­sar de lli­bres. Aquests venen després d’uns altres en què es dona compte –i ara apro­fun­diré aquest tema– de “l’home que vol patir / vivint refu­giat en si mateix”, l’home que ha d’afron­tar una “situ­ació impe­cu­ni­osa” i que, de resul­tes d’haver de llui­tar con­tra la rea­li­tat, con­clou: “ja soc el repus­sall de mi mateix”. Doncs bé, torno a la poe­sia de l’estudi, que és rubri­cada per aquest vers magnífic: “i casa meu soc jo”.

El coe­fi­ci­ent de flo­ta­bi­li­tat –un títol que fa referència a aquest tor­ce­braç amb la rea­li­tat ingrata– va des­ple­gant un auto­re­trat líric que és un dels grans trum­fos del lli­bre. Sovint amb aquell to que els angle­sos en diuen self-depre­ca­ting, el poeta s’hi mos­tra a pèl, sense con­ces­si­ons, exces­siu, radi­cal. Diu, en el vers lapi­dari, esplèndid, que ha ser­vit per titu­lar l’arti­cle: “estic enna­ve­gat en mon nau­fragi”. En un altre, ell mateix es pinta com “un paio sac­se­jat pel titu­beig”. En tots aquests ver­sos, s’hi troba arreu l’autor, com en la poe­sia de Catul, en la de Roig o en la de Villon hi tro­bem, també, els res­pec­tius autors. O en la de Blai Bonet, que deia més amunt. Domènech Pon­satí sap tor­nar vers –i vers llu­minós un irònic lle­par-se les feri­des per l’existència revessa que ha de patir: “busco un rabeig on l’aigua / sigui més prima, / friso entre el temor i el desig, / i no trobo mai l’hora bona. / el resul­tat de tot / ple­gat és la tris­tesa, / i me n’ale­gro.” Ale­gria, també, de fer de la tris­tesa i de l’advers autèntica obra d’art.