13. Arnau “QUI NO MOR PER LA SEVA TERRA...”
En la història de Televisió de Catalunya, dues sèries s’han ambientat al segle XI, a l’època del comte de Barcelona: Ermessenda, estrenada el 2011, i Arnau, estrenada molts anys abans, el dilluns 17 de gener del 1994 a les 21.10 h. La sèrie de la dona catalana més poderosa “de tots els temps” va rebre algunes crítiques per la manera com parlaven els seus personatges. No es tractava d’imitar la llengua del segle XI –deia algú–, però sí que caldria haver tingut en compte “uns mínims detalls”. Per exemple: a l’edat mitjana els nobles no es tutejaven ni tractaven de tu l’abat. En canvi, sí que ho feien a Ermessenda i també ho feien, sense vergonya, a Arnau. Deia el crític que això era un error de versemblança. S’equivocava: la qualitat pot fluctuar sense que se’n ressenti gens ni mica la versemblança.
El mateix expert considerava una badada que la comtessa consort de Barcelona parlés en català oriental i el seu germà Pere, en català occidental. Aquí l’encertava. ¿Però què hauria dit si s’hagués fixat en Arnau, sèrie en què gairebé tothom parlava en català oriental, incloent-hi els sarraïns com Zamrac (Joan Crosas) o Tamim (Jordi Mollà), els monjos com Hilari (Enric Arredondo) o Tobies (Pep Cruz), els servents com Bernat (Santi Ricart) i Maria (Rosa Renom), l’abat Ató (Joan Borràs), l’abadessa Udalgarda (Rosa Novell) i el protagonista mateix, Arnau (Pere Arquillué)? Només la bruixa Agra (Pepa López) parlava en català occidental. Es reflectia en cada cas el geolecte real de l’actor.
També a Arnau se sentia un català castellanitzat en boca de Yazid (Imanol Arias), l’àrab savi i ric de Còrdova que va deixar lliure Arnau –l’àrab es trobava de passada pel comtat de Barcelona–, i alhora un català impecable a càrrec del comte de Barcelona (Fernando Rey, gallec, doblat per Josep Maria Ullod), enverinat per Garsa (Sílvia Munt), que era l’esposa d’Odalric (Jaume Valls).
“Soc el noble Arnau, fill d’Arnau i l’Edgarda, i soc home del comte de Barcelona.” Podria ser una frase mítica d’aquesta sèrie, perquè és la primera que deixa anar Arnau després de mitja hora del primer capítol sense dir res, en què primer lluita i perd però no el maten, i després es va recuperant al costat de la protecció de Yazid. És “l’àrab” Imanol qui, en sentir-lo, li diu tot burleta: “Ah, tens llengua...”
Una història curiosa entorn del protagonista serà la de la filla de la bruixa, Elna (Ariadna Gil), “una jove d’una bellesa primitiva”, que sentirà una atracció física gairebé irresistible cap al noble Arnau. “El vull, el vull, el vull”, li prega a sa mare, la bruixa. Agra sabia que el noble era viu. “Ah, molt bé. El vols.” Però l’avisa: “Si un dia el toques, tornarà a morir.” Quan Arnau torna del captiveri, se’n va a veure el comte de Barcelona, ja moribund, i aquest li demana ajuda per a aquestes terres: “Senyor, la meva força, la meva sang, el meu cor, tot, tot parlarà per vós. No tindré cap altre pensament si no fer complir la vostra voluntat. Fins a la mort, si cal.” El comte es mor i, mentre Arnau li tanca els ulls, el bon noble deixa anar la sentència que hem escollit com a frase mítica: “Qui no mor per la seva terra, per la seva terra no viu.”
L’endemà de l’estrena, Òscar Montferrer ho va escriure a l’Avui: “Unes dosis d’intriga [...], una ambientació notable i unes quantes interpretacions remarcables són alguns dels suports que rep aquesta producció pròpia homologable amb moltes de les foranes.”
L’APUNT
No és gaire sabut que la música d’Arnau la va compondre Joan Albert Amargós, però encara ho és menys que, a partir del segon episodi, i tal com consta en els crèdits, la veu la hi va posar Carles Sabater. El gran cantant de Sau hi va fer també el paper d’Ermengol, un cavaller errant francès. La sèrie va ser finalista en els festivals de Montecarlo i de Nova York el 1995.
EL RECORD
Hi havia molts escenaris naturals que el teleespectador reconeixia poc o molt: els castells de Castellet i la Gornal, de Gelida, de Loarre (Aragó), de la Roca...; les col·legiates de Gerri de la Sal i de Sant Vicenç de Cardona; l’església d’Olius; el monestir de Sant Benet de Bages; el pont de Sant Quirze de Pedret... També hi havia imatges del cap de Creus i la fageda d’en Jordà.
OH!
Una pàgina sencera de l’Avui anunciava l’estrena de la sèrie. L’acompanyava un text publicitari: “Si el comte Arnau va existir o no, no importa. El que importa és el mite. Un mite propi i no aliè. El que importa és la sèrie, la producció televisiva més ambiciosa feta mai a Catalunya. Perquè Arnau no és una història, sinó moltes. Humanes, màgiques, polítiques, emocionants. I a fe que, avui, Arnau traspassarà la pantalla.” Al migdia, Veïns i Capità Enciam; en la sobretaula, Poblenou, i al vespre, Arnau. Eren altres temps.