Articles

13. Arnau “QUI NO MOR PER LA SEVA TERRA...”

En la història de Tele­visió de Cata­lu­nya, dues sèries s’han ambi­en­tat al segle XI, a l’època del comte de Bar­ce­lona: Ermes­senda, estre­nada el 2011, i Arnau, estre­nada molts anys abans, el dilluns 17 de gener del 1994 a les 21.10 h. La sèrie de la dona cata­lana més pode­rosa “de tots els temps” va rebre algu­nes crítiques per la manera com par­la­ven els seus per­so­nat­ges. No es trac­tava d’imi­tar la llen­gua del segle XI –deia algú–, però sí que cal­dria haver tin­gut en compte “uns mínims detalls”. Per exem­ple: a l’edat mit­jana els nobles no es tute­ja­ven ni trac­ta­ven de tu l’abat. En canvi, sí que ho feien a Ermes­senda i també ho feien, sense ver­go­nya, a Arnau. Deia el crític que això era un error de ver­sem­blança. S’equi­vo­cava: la qua­li­tat pot fluc­tuar sense que se’n res­senti gens ni mica la ver­sem­blança.

El mateix expert con­si­de­rava una badada que la com­tessa con­sort de Bar­ce­lona parlés en català ori­en­tal i el seu germà Pere, en català occi­den­tal. Aquí l’encer­tava. ¿Però què hau­ria dit si s’hagués fixat en Arnau, sèrie en què gai­rebé tot­hom par­lava en català ori­en­tal, inclo­ent-hi els sarraïns com Zam­rac (Joan Cro­sas) o Tamim (Jordi Mollà), els mon­jos com Hilari (Enric Arre­dondo) o Tobies (Pep Cruz), els ser­vents com Ber­nat (Santi Ricart) i Maria (Rosa Renom), l’abat Ató (Joan Borràs), l’aba­dessa Udal­garda (Rosa Novell) i el pro­ta­go­nista mateix, Arnau (Pere Arqui­llué)? Només la bruixa Agra (Pepa López) par­lava en català occi­den­tal. Es reflec­tia en cada cas el geo­lecte real de l’actor.

També a Arnau se sen­tia un català cas­te­lla­nit­zat en boca de Yazid (Ima­nol Arias), l’àrab savi i ric de Còrdova que va dei­xar lliure Arnau –l’àrab es tro­bava de pas­sada pel com­tat de Bar­ce­lona–, i alhora un català impe­ca­ble a càrrec del comte de Bar­ce­lona (Fer­nando Rey, gallec, doblat per Josep Maria Ullod), enve­ri­nat per Garsa (Sílvia Munt), que era l’esposa d’Odal­ric (Jaume Valls).

“Soc el noble Arnau, fill d’Arnau i l’Edgarda, i soc home del comte de Bar­ce­lona.” Podria ser una frase mítica d’aquesta sèrie, perquè és la pri­mera que deixa anar Arnau després de mitja hora del pri­mer capítol sense dir res, en què pri­mer lluita i perd però no el maten, i després es va recu­pe­rant al cos­tat de la pro­tecció de Yazid. És “l’àrab” Ima­nol qui, en sen­tir-lo, li diu tot bur­leta: “Ah, tens llen­gua...”

Una història curi­osa entorn del pro­ta­go­nista serà la de la filla de la bruixa, Elna (Ari­adna Gil), “una jove d’una bellesa pri­mi­tiva”, que sen­tirà una atracció física gai­rebé irre­sis­ti­ble cap al noble Arnau. “El vull, el vull, el vull”, li prega a sa mare, la bruixa. Agra sabia que el noble era viu. “Ah, molt bé. El vols.” Però l’avisa: “Si un dia el toques, tor­narà a morir.” Quan Arnau torna del cap­ti­veri, se’n va a veure el comte de Bar­ce­lona, ja mori­bund, i aquest li demana ajuda per a aques­tes ter­res: “Senyor, la meva força, la meva sang, el meu cor, tot, tot par­larà per vós. No tindré cap altre pen­sa­ment si no fer com­plir la vos­tra volun­tat. Fins a la mort, si cal.” El comte es mor i, men­tre Arnau li tanca els ulls, el bon noble deixa anar la sentència que hem esco­llit com a frase mítica: “Qui no mor per la seva terra, per la seva terra no viu.”

L’endemà de l’estrena, Òscar Mont­fer­rer ho va escriure a l’Avui: “Unes dosis d’intriga [...], una ambi­en­tació nota­ble i unes quan­tes inter­pre­ta­ci­ons remar­ca­bles són alguns dels suports que rep aquesta pro­ducció pròpia homo­lo­ga­ble amb mol­tes de les fora­nes.”

L’APUNT

No és gaire sabut que la música d’Arnau la va compondre Joan Albert Amargós, però encara ho és menys que, a partir del segon episodi, i tal com consta en els crèdits, la veu la hi va posar Carles Sabater. El gran cantant de Sau hi va fer també el paper d’Ermengol, un cavaller errant francès. La sèrie va ser finalista en els festivals de Montecarlo i de Nova York el 1995.

EL RECORD

Hi havia molts escenaris naturals que el teleespectador reconeixia poc o molt: els castells de Castellet i la Gornal, de Gelida, de Loarre (Aragó), de la Roca...; les col·legiates de Gerri de la Sal i de Sant Vicenç de Cardona; l’església d’Olius; el monestir de Sant Benet de Bages; el pont de Sant Quirze de Pedret... També hi havia imatges del cap de Creus i la fageda d’en Jordà.

OH!

Una pàgina sencera de l’Avui anunciava l’estrena de la sèrie. L’acompanyava un text publicitari: “Si el comte Arnau va existir o no, no importa. El que importa és el mite. Un mite propi i no aliè. El que importa és la sèrie, la producció televisiva més ambiciosa feta mai a Catalunya. Perquè Arnau no és una història, sinó moltes. Humanes, màgiques, polítiques, emocionants. I a fe que, avui, Arnau traspassarà la pantalla.” Al migdia, Veïns i Capità Enciam; en la sobretaula, Poblenou, i al vespre, Arnau. Eren altres temps.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.