Com si portés incorporada una màquina de filmar, l’ull narratiu de Marguerite Duras (Saigon, 1914 - París, 1996) ens porta al relat L’home que seu al passadís les dues dimensions dels seus interessos: la mirada, la pura mirada que diria Josep Pla, i la tècnica despullada per descriure dos amants a partir dels seus gestos i els seus diàlegs tallants. El protagonista és, en realitat, l’omnisciència narrativa que domina la trama dels dos personatges. Com sempre, la prosa de Duras impacta amb gran contundència.

El volum, publicat per l’editorial Afers, ha estat traduït pel poeta mallorquí Arnau Pons, que incorpora un assaig de 70 pàgines en forma d’epíleg, una lectura detallada d’una narració de poc més de trenta. El regust d’absenta que et deixa el text breu de la Duras té una mena de debat de cinefòrum, en què l’Arnau desplega algunes teories sobre la poètica de l’autora. Novel·la voyeurista, les descripcions de l’home i la dona són magistrals, també per la sensualitat. En castellà va aparèixer, perquè se’n facin una idea, a La Sonrisa Vertical, la col·lecció eròtica de l’editorial Tusquets. La sensació de ser entre la càmera i la instantània fotogràfica reforça el to despullat característic de Duras, que tan bé va recrear a L’amant, una obra mestra que ens va deixar a tots bocabadats el 1984, i que va obtenir el prestigiós premi Goncourt.

L’home que seu al passadís és una mica anterior. Tal com ho recorda Pons en el brillant epíleg, amb una primera versió publicada en una revista l’any 1962, seguit d’una letargia de 18 anys i, finalment, en vista a la publicació en forma de llibre l’any 1980, “una darrera represa resolutiva que el va canviar de dalt a baix, amb un gir de perspectiva arran d’una nova incorporació, la veu de la narradora, que va donar lloc a una triangulació, la santa triangulació de Duras –perquè tot fa pensar que la persona que narra és una dona, la mateixa autora, potser caldria dir-ne la directora en el sentit cinematogràfic, però a la vegada l’espectadora: és ella la que hi veu i esquartera el que es pot veure; ella, la que fixa les escenes, imposa els canvis de plànol i espaia les seqüències. En comptes de dirigir els moviments i les veus dels dos personatges, decideix el que en podem veure i sentir...” Podríem pensar també en un guió cinematogràfic, però no és la intenció perquè Duras traspassa el límits mentre s’adona de les possibilitats del punt de vista i el domini del narrador sobre la voluntat dels personatges despullats i també del lector. Gran manipuladora de les consciències, el desig és també un altre dels temes argumentals de la història, un protagonista que implica el lector amb les cames d’ella, les ombres i la roba estesa per l’habitació on es troben els amants. El relat no entra dins la pornografia perquè no és explícit. Busca una fórmula que vagi més enllà de la gimnàstica del gènere i els líquids de la parella. L’ejaculació del relat és fascinant i sintètica, sexe intel·ligent de mirada alerta.