“I encara que res no fos com havíem esperat, això no canviaria les nostres esperances.” Aquesta idea de Jean-Luc Godard pràcticament enceta (escrita a la imatge) i tanca (amb la veu d’ell mateix, que hi afegeix: “Les esperances segueixen essent una utopia necessària” que, sense realitzar-se, mai no acaba de morir) un documental sobre el llegendari cineasta: dirigit per Cyril Leuthy, el seu títol és, simplement, Godard Cinema, disponible des de fa poc a la plataforma Filmin. Amb entrevistes a actrius, col·laboradors i estudiosos de Godard, fragments de les seves pel·lícules i imatges d’arxiu reveladores, un documental interessant, però potser força convencional (com aquest text que l’aborda) a propòsit d’un cineasta del qual fins els seus detractors han de reconèixer que va canviar el cinema, trencant-ne les regles, des dels temps de la nouvelle vague.

Amb el primer llargmetratge, A bout de souffle (1959), Godard va fer allò que no s’havia de fer, com ara realitzar un tràveling a mà i filmar els clatells dels actors. El documental incideix en el fet que el film va tenir un gran èxit, fins comercial, que no va repetir-se amb tots els que, un darrere l’altre, va realitzar als últims anys seixanta. En bona part hi és present Anna Karina, amb qui Godard va casar-se i que, reproduint la tradició sexista de l’artista i la model, va convertir en musa: una relació tumultuosa que va acabar fatal. Macha Méril indica: “Crec que era força misogin, però, tanmateix, es va adonar que les dones estàvem canviant”, fet que es reflecteix en els personatges d’Anna Karina o encarnats per altres actrius (com ara Méril) d’aquella etapa.

Tan adorat com detestat, com sempre ho va ser i encara ho és després d’haver posat fi a la seva vida el 13 de setembre sentint-se cansat d’existir als 91 anys, va convertir-se en un personatge famós amb els seus films imprevisibles i les seves mediatitzades declaracions intempestives. Truffaut va plantejar: “Serà Godard més popular que el papa, és a dir una mica menys que els Beatles?” Després del Maig del 68 i havent-se fet maoista, Godard va renunciar a l’autoria formant part del col·lectiu Dziga Vertov, que es plantejava com subvertir políticament les formes del cinema. Aquest canvi (n’hi va haver d’altres, qüestionant-se constantment, experimentant amb les imatges i amb els sons, retirant-se i retornant) va iniciar-se en col·laboració conflictiva amb Daniel Cohn-Bendit, amb qui va escriure un guió amb la idea d’introduir la lluita de classes en l’estructura d’un western: Vent de l’Est. L’antic líder del Maig del 68, amb la seva evolució ideològica damunt seu, declara al documental: “Es fa difícil entendre que el fet d’estar en contra de l’autoritarisme del general De Gaulle el dugués a admirar la Revolució Cultural maoista, amb les seves massacres organitzades, i al dogmatisme.”

El documental segueix Godard fins que acaba Histoires(s) du cinéma, una obra monumental en què, com diu l’assagista Alain Bergala, el cineasta “explica la seva història vinculant-la a la història del cinema i a la gran història”. Godard va viure i va fer (o muntar) imatges durant més de vint anys més. Hi ha l’esperança que en el pròxim Festival de Canes es revelin les últimes que ha deixat. En tot cas, quines podrien ser les “nostres esperances”? Potser aquelles que, fent-se realitat, posarien remei al lament de Godard a Le livre d’image (2018): “La guerra és per tot, la humanitat és en procés de destruir-se, els estats són criminals.” Davant del desastre, sempre va creure en el cinema per fer-nos pensar. Tanmateix: “Què és el cinema: res. Què vol: tot. Què pot fer? Alguna cosa.”