EL CINEMA NO ÉS RES I HO VOL TOT

“I encara que res no fos com havíem espe­rat, això no can­vi­a­ria les nos­tres espe­ran­ces.” Aquesta idea de Jean-Luc Godard pràcti­ca­ment enceta (escrita a la imatge) i tanca (amb la veu d’ell mateix, que hi afe­geix: “Les espe­ran­ces seguei­xen essent una uto­pia necessària” que, sense rea­lit­zar-se, mai no acaba de morir) un docu­men­tal sobre el lle­gen­dari cine­asta: diri­git per Cyril Leuthy, el seu títol és, sim­ple­ment, Godard Cinema, dis­po­ni­ble des de fa poc a la pla­ta­forma Fil­min. Amb entre­vis­tes a actrius, col·labo­ra­dors i estu­di­o­sos de Godard, frag­ments de les seves pel·lícules i imat­ges d’arxiu reve­la­do­res, un docu­men­tal interes­sant, però pot­ser força con­ven­ci­o­nal (com aquest text que l’aborda) a propòsit d’un cine­asta del qual fins els seus detrac­tors han de reconèixer que va can­viar el cinema, tren­cant-ne les regles, des dels temps de la nou­ve­lle vague.

Amb el pri­mer llarg­me­tratge, A bout de souf­fle (1959), Godard va fer allò que no s’havia de fer, com ara rea­lit­zar un tràveling a mà i fil­mar els cla­tells dels actors. El docu­men­tal inci­deix en el fet que el film va tenir un gran èxit, fins comer­cial, que no va repe­tir-se amb tots els que, un dar­rere l’altre, va rea­lit­zar als últims anys sei­xanta. En bona part hi és pre­sent Anna Karina, amb qui Godard va casar-se i que, repro­duint la tra­dició sexista de l’artista i la model, va con­ver­tir en musa: una relació tumul­tu­osa que va aca­bar fatal. Macha Méril indica: “Crec que era força miso­gin, però, tan­ma­teix, es va ado­nar que les dones estàvem can­vi­ant”, fet que es reflec­teix en els per­so­nat­ges d’Anna Karina o encar­nats per altres actrius (com ara Méril) d’aque­lla etapa.

Tan ado­rat com detes­tat, com sem­pre ho va ser i encara ho és després d’haver posat fi a la seva vida el 13 de setem­bre sen­tint-se can­sat d’exis­tir als 91 anys, va con­ver­tir-se en un per­so­natge famós amb els seus films impre­vi­si­bles i les seves medi­a­tit­za­des decla­ra­ci­ons intem­pes­ti­ves. Truf­faut va plan­te­jar: “Serà Godard més popu­lar que el papa, és a dir una mica menys que els Beat­les?” Després del Maig del 68 i havent-se fet mao­ista, Godard va renun­ciar a l’auto­ria for­mant part del col·lec­tiu Dziga Ver­tov, que es plan­te­java com sub­ver­tir política­ment les for­mes del cinema. Aquest canvi (n’hi va haver d’altres, qüesti­o­nant-se cons­tant­ment, expe­ri­men­tant amb les imat­ges i amb els sons, reti­rant-se i retor­nant) va ini­ciar-se en col·labo­ració con­flic­tiva amb Daniel Cohn-Ben­dit, amb qui va escriure un guió amb la idea d’intro­duir la lluita de clas­ses en l’estruc­tura d’un wes­tern: Vent de l’Est. L’antic líder del Maig del 68, amb la seva evo­lució ideològica damunt seu, declara al docu­men­tal: “Es fa difícil enten­dre que el fet d’estar en con­tra de l’auto­ri­ta­risme del gene­ral De Gau­lle el dugués a admi­rar la Revo­lució Cul­tu­ral mao­ista, amb les seves mas­sa­cres orga­nit­za­des, i al dog­ma­tisme.”

El docu­men­tal segueix Godard fins que acaba His­toi­res(s) du cinéma, una obra monu­men­tal en què, com diu l’assa­gista Alain Ber­gala, el cine­asta “explica la seva història vin­cu­lant-la a la història del cinema i a la gran història”. Godard va viure i va fer (o mun­tar) imat­ges durant més de vint anys més. Hi ha l’espe­rança que en el pròxim Fes­ti­val de Canes es reve­lin les últi­mes que ha dei­xat. En tot cas, qui­nes podrien ser les “nos­tres espe­ran­ces”? Pot­ser aque­lles que, fent-se rea­li­tat, posa­rien remei al lament de Godard a Le livre d’image (2018): “La guerra és per tot, la huma­ni­tat és en procés de des­truir-se, els estats són cri­mi­nals.” Davant del des­as­tre, sem­pre va creure en el cinema per fer-nos pen­sar. Tan­ma­teix: “Què és el cinema: res. Què vol: tot. Què pot fer? Alguna cosa.”