14. Secrets de família “QUAN EM PARLIS, M’HAS DE DIR BWANA”

Secrets de família va ser la gran sèrie del 1995. El primer capítol es va emetre el dilluns 16 de gener i l’últim, el 187, el dissabte 23 de desembre d’aquell mateix any. Va ser la segona telenovel·la de Televisió de Catalunya; la primera, Poblenou, havia estrenat el gènere.

Els teleespectadors havien d’oblidar-se de l’Antònio i de la Rosa, dels famosos Aiguadé que, per Sant Esteve del 1994, encara entraven a la llar dels catalans. Ara tocava seguir les aventures dels Riera Comes, que també eren una bona colla, cadascú amb els seus problemes.

El matrimoni gran eren Narcís Riera, en Siset, (Josep Castillo Escalona) i Martina Comes (Montserrat Carulla). Després venien els seus fills: en Narcís (Sergi Mateu), que tornava a casa després de vint-i-cinc anys sense tenir-ne notícies; l’Albert (Pep Ferrer), que havia viscut mil experiències sense moure’s pràcticament de casa i en Pere (Pere Molina), de qui el teleespectador va descobrir de seguida què el caracteritzava: era infèrtil.

Després venien els fills dels seus fills: la Marta (Íngrid Rubio) i l’Aleix (Pep Planas), i també les parelles i els amics i els coneguts. I els que es van anar afegint a la trama. I, per descomptat, l’August Pagès (Joan Massotkleiner) i la pobra Dolors Alsina (Montse Guallar). La Dolors que tothom estimava, la Dolors màrtir, la Dolors que va acabar segrestada, “Ai, Dolors”, germana de la Joana (Núria Hosta) i filla del Marçal (Joan Borràs).

Secrets de família va ser un canvi d’aires: ara tocava Girona, tres vegades immortal. Tocava la Devesa, les cases de l’Onyar, la plaça de la Independència i el barri de Sant Narcís. Bona part dels personatges eren fills de Girona, però vet aquí que ningú no tenia l’accent gironí. Ningú feia les os de Girona. Tampoc Enrique López Aguado (Chisco Amado), el metge. Però és que ell no era pas de Girona. Parlava castellà i deixava anar algunes frases en català. Volia conèixer gent, volia integrar-se en la comunitat. “Aleix, cuando digo ‘gente’, no me refiero a pacientes. Tu ja m’entens, oi?”

Per dir-ho d’alguna manera, Secrets de família va ser una història de passió i patiments. Maria Mercè Roca –gironina– en va escriure l’argument i ho sabia la mar de bé. El dia de la presentació oficial va afirmar que la nova telenovel·la de TV3 era una història “d’amor i d’impacte”. És clar que al llarg de tot un any es van anar descobrint sentiments, veritats i secrets... i impactes diversos. Les frases mítiques podrien ser unes quantes: “T’he enganyat mai, jo?”, li pregunta la Martina al Narcís, el fill pròdig; “En el fons la Dolors és més senyora que moltes de les estúpides que omplen les galeries d’art”, li diu el Narcís a la Joana; “Albert, tu i jo hem de tornar a ser germans... i amics”, li diu el Narcís a l’Albert. Però la frase de més impacte la va dir el jove Víctor (Lluís Ferrer) a la Kebala (Liberata Sepa) en el capítol 78. El racisme, en estat pur. Ell, un paio enfadat amb el món i una cervesa a la mà. Ella, una persona negra que només volia entrar a casa seva. “Mira, la negra!” La Kebala li demanava, capcota, que sisplau la deixés passar. “Una mona que parla català! Que brutal!” La Kebala feia el gest de passar. “On vols anar, mona? Per aquí es va al teu poble? Ves-te’n a l’Àfrica, negra!” I la Kebala li tornava a demanar que la deixés passar. El noi s’enfurismava. “Quan em parlis m’has de dir bwana: «Deixa’m passar, bwana.»” L’espectador compartia el patiment de la noia que, al final, mussitava “Deixa’m passar, bwana.”

L’any següent arribarien els Montsolís, propietaris d’unes caves a Santa Eulàlia del Penedès. Ells no eren racistes: eren classistes.