POESIA ORGÀNICA

Àngel Terron (Palma, 1953) és poeta i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears. Ha anat bastint una obra pacient, amb més de deu llibres publicats. La part inicial de la seva poesia la va aplegar en un volum revisat: El llibre del mercuri (1975-1985) (Lleonard Muntaner Editor, 2019). També es podria destacar: Geometria descriptiva (Proa, 1999). En els anys setanta, va impulsar diverses revistes i una col·lecció de poesia (Tafal) amb Andreu Vidal. El 2016 va ser reconegut amb el Premi Quima Jaume de Cadaqués per la seva trajectòria poètica. Àngel Terron és un referent a Mallorca, molt estimat pels joves que el segueixen i acudeixen a les tertúlies i lectures que organitza en algunes llibreries o bars. D’aquests actes són cèlebres les coques que fa per a cada poeta invitat o homenatjat. Ha fet quaranta-cinc coques durant aquests últims anys, com la que va dedicar al poeta Carles M. Sanuy, una coca d’oca o ànnera amb peres.

El jardí de les mèrleres (Lleonard Muntaner Editor, 2022), que va obtenir el Premi Pare Colom d’Inca, és un recull de poemes escrits i datats entre el 2012 i el 2021, en què va desplegant les seves obsessions quotidianes, la seva vida al jardí, els seus records familiars i juvenils, el seu treball científic, els seus somnis, la seva vida dedicada a escriure. I tot això és el temps, el seu temps, el naixement d’una mèrlera. “Què cal recordar? La part fosca o el gest lluminós?” Als seus poemes hi ha una calidesa humana, una descripció de la suavitat, una precisió assumible. “He dedicat la vida a fer poemes sense esperar-ne res.” La seva màxima marca un principi d’escriure simplement per escriure, d’escriure per viure, com una necessitat vital. Una humilitat existencial.

Un dels aspectes que criden més l’atenció de la seva obra és la seva posició davant la realitat. La posició d’Àngel Terron no es desprèn de forma clara. Més aviat, es vol desprendre de l’ideal, del somni comú. Per a ell, la natura és un exemple: “El circell troba la petita bastida humana sense cap dubte.” En altres fragments es pot trobar una síntesi de les moltes poètiques que ha anat escrivint al llarg de tots aquests anys. Una poesia concreta i, per tant, de concentració, seguint la lògica científica. Considera que la vida és una imaginació, un desfici, en què es barreja la nostàlgia, la ficció i el dolor salvatge. La seva concepció de la tristesa és la força que va caient del seu cos elèctric, viu. Utilitza un vocabulari ric, molt variat, i incorpora algunes paraules del català antic, per exemple pèlag, com a sinònim de mar.

El silenci plana en les pàgines del llibre, així com un petit fons de drama humà: l’autodestrucció. Per al poeta, la vida opera com una representació. El poema a l’artista i fotògrafa Dora Maar expressa en poques paraules tot el que podria haver expressat un novel·lista. Analitza com un pensament pot enfonsar l’existència d’una persona, ja que ningú dels presents “el salvaran ni de la solitud ni de les cogitacions”. Per a ell, la religió, Déu, el déu viril es menja la realitat. Ho clava, sense afegir res més. La brevetat, l’economia del llenguatge, el respecte cap a les paraules són màximes que va desgranant. Per a Terron, la paraula és la seva salvació. Els poemes breus s’intercalen amb reflexions assagístiques, condensades, d’història, de cultura, de país, com si fossin els epígrafs d’un dietari. És un poeta de contemplacions profundes. El poema: “Una perla és formosa perquè és quasi perfecta”, és prodigiós. En altres moments, analitza tot el que és, tot el que ell sap de si mateix: “Jo no em conec.”