POESIA ORGÀNICA

Àngel Ter­ron (Palma, 1953) és poeta i catedràtic de la Uni­ver­si­tat de les Illes Bale­ars. Ha anat bas­tint una obra paci­ent, amb més de deu lli­bres publi­cats. La part ini­cial de la seva poe­sia la va aple­gar en un volum revi­sat: El lli­bre del mer­curi (1975-1985) (Lle­o­nard Mun­ta­ner Edi­tor, 2019). També es podria des­ta­car: Geo­me­tria des­crip­tiva (Proa, 1999). En els anys setanta, va impul­sar diver­ses revis­tes i una col·lecció de poe­sia (Tafal) amb Andreu Vidal. El 2016 va ser reco­ne­gut amb el Premi Quima Jaume de Cadaqués per la seva tra­jectòria poètica. Àngel Ter­ron és un refe­rent a Mallorca, molt esti­mat pels joves que el seguei­xen i acu­dei­xen a les tertúlies i lec­tu­res que orga­nitza en algu­nes lli­bre­ries o bars. D’aquests actes són cèlebres les coques que fa per a cada poeta invi­tat o home­nat­jat. Ha fet qua­ranta-cinc coques durant aquests últims anys, com la que va dedi­car al poeta Car­les M. Sanuy, una coca d’oca o ànnera amb peres.

El jardí de les mèrle­res (Lle­o­nard Mun­ta­ner Edi­tor, 2022), que va obte­nir el Premi Pare Colom d’Inca, és un recull de poe­mes escrits i datats entre el 2012 i el 2021, en què va des­ple­gant les seves obses­si­ons quo­ti­di­a­nes, la seva vida al jardí, els seus records fami­li­ars i juve­nils, el seu tre­ball científic, els seus som­nis, la seva vida dedi­cada a escriure. I tot això és el temps, el seu temps, el nai­xe­ment d’una mèrlera. “Què cal recor­dar? La part fosca o el gest llu­minós?” Als seus poe­mes hi ha una cali­desa humana, una des­cripció de la sua­vi­tat, una pre­cisió assu­mi­ble. “He dedi­cat la vida a fer poe­mes sense espe­rar-ne res.” La seva màxima marca un prin­cipi d’escriure sim­ple­ment per escriure, d’escriure per viure, com una neces­si­tat vital. Una humi­li­tat exis­ten­cial.

Un dels aspec­tes que cri­den més l’atenció de la seva obra és la seva posició davant la rea­li­tat. La posició d’Àngel Ter­ron no es desprèn de forma clara. Més aviat, es vol des­pren­dre de l’ideal, del somni comú. Per a ell, la natura és un exem­ple: “El cir­cell troba la petita bas­tida humana sense cap dubte.” En altres frag­ments es pot tro­bar una síntesi de les mol­tes poètiques que ha anat escri­vint al llarg de tots aquests anys. Una poe­sia con­creta i, per tant, de con­cen­tració, seguint la lògica científica. Con­si­dera que la vida és una ima­gi­nació, un des­fici, en què es bar­reja la nostàlgia, la ficció i el dolor sal­vatge. La seva con­cepció de la tris­tesa és la força que va caient del seu cos elèctric, viu. Uti­litza un voca­bu­lari ric, molt variat, i incor­pora algu­nes parau­les del català antic, per exem­ple pèlag, com a sinònim de mar.

El silenci plana en les pàgines del lli­bre, així com un petit fons de drama humà: l’auto­des­trucció. Per al poeta, la vida opera com una repre­sen­tació. El poema a l’artista i fotògrafa Dora Maar expressa en poques parau­les tot el que podria haver expres­sat un novel·lista. Ana­litza com un pen­sa­ment pot enfon­sar l’existència d’una per­sona, ja que ningú dels pre­sents “el sal­va­ran ni de la soli­tud ni de les cogi­ta­ci­ons”. Per a ell, la religió, Déu, el déu viril es menja la rea­li­tat. Ho clava, sense afe­gir res més. La bre­ve­tat, l’eco­no­mia del llen­guatge, el res­pecte cap a les parau­les són màximes que va des­gra­nant. Per a Ter­ron, la paraula és la seva sal­vació. Els poe­mes breus s’inter­ca­len amb refle­xi­ons assagísti­ques, con­den­sa­des, d’història, de cul­tura, de país, com si fos­sin els epígrafs d’un die­tari. És un poeta de con­tem­pla­ci­ons pro­fun­des. El poema: “Una perla és for­mosa perquè és quasi per­fecta”, és pro­digiós. En altres moments, ana­litza tot el que és, tot el que ell sap de si mateix: “Jo no em conec.”