“La millor pel·lícula de la història.” Davant d’afirmacions com aquesta, molts tenen reaccions tardoadolescents del tipus “vejam què m’han de venir a dir, ara”. L’any 2022, en una àmplia enquesta entre crítics, a la revista cinèfila Sight & Sound així va ser qualificada l’obra de Chantal Akerman Jeanne Dielman, 23 quai du Commerce, 1080 Bruxelles, tal és el títol de la pel·lícula de1975, de més de 200 minuts de duració.

Vista per aquest cronista, alhora que un contundent al·legat a favor del dret de les dones a una igualtat efectiva i total, la pel·lícula presenta trets remarcables que la situen en un lloc destacat en l’art del cine. La precarietat de mitjans, la linealitat del discurs, la sobrietat dels recursos tècnics, el protagonisme de la llum i els colors, la vulgaritat i la pobresa de l’edifici i del mobiliari en contrast amb la bellesa de la protagonista –però d’acord amb la càmera fixa–, la repetició d’escenaris i situacions, la falta d’èmfasi i d’expressivitat dramàtica en l’actuació dels personatges, permeten la hipòtesi que Akerman ha seguit les formes establertes per Paul Schrader a l’obra de referència El estilo trascendental en el cine.

En transcric literalment els tres elements del procés: primer, el quotidià, la representació meticulosa dels llocs comuns, avorrits i banals de la vida quotidiana; segon, la disparitat, la desunió actual o potencial entre el personatge i l’entorn, que culmina en una acció decisiva –en termes de narració l’anècdota desencadenant–, i tercer, l’estasi, la visió quiescent de la vida que, en lloc de resoldre la disparitat, la transcendeix.

El film d’Akerman s’hi ajusta amb tal precisió que sembla difícil que desconegués el text de Schrader, del 1972, tres anys anterior. Akerman i Schrader van estar en contacte? Pot el film provenir, en part, de converses i canvis d’impressions entre tots dos? El plot és vulgar: la vida quotidiana d’una vídua (amb un fill postadolescent) que complementa la pensió de viudetat amb la prostitució domèstica, discreta, ponderada i austera. Sobre la disparitat i l’estasi no en faré espòilers. L’obra s’ajusta a l’estil? Potser la disparitat és massa potent, massa explícita, massa sorollosa. Schrader analitza tres autors, Ozu, Bresson i Dreyer, i a aquest últim li retreu una cosa semblant.

No sé si Jeanne Dielman... és la millor pel·lícula de la història. Què es podria debatre a propòsit d’Ordet o d’Un soir, un train o de 2001: Una odissea de l’espai? Em sembla una obra mestra digna de la primera línia de la història.