UNA OBRA MESTRA

“La millor pel·lícula de la història.” Davant d’afir­ma­ci­ons com aquesta, molts tenen reac­ci­ons tar­do­a­do­les­cents del tipus “vejam què m’han de venir a dir, ara”. L’any 2022, en una àmplia enquesta entre crítics, a la revista cinèfila Sight & Sound així va ser qua­li­fi­cada l’obra de Chan­tal Aker­man Jeanne Diel­man, 23 quai du Com­merce, 1080 Bru­xe­lles, tal és el títol de la pel·lícula de1975, de més de 200 minuts de duració.

Vista per aquest cro­nista, alhora que un con­tun­dent al·legat a favor del dret de les dones a una igual­tat efec­tiva i total, la pel·lícula pre­senta trets remar­ca­bles que la situen en un lloc des­ta­cat en l’art del cine. La pre­ca­ri­e­tat de mit­jans, la line­a­li­tat del dis­curs, la sobri­e­tat dels recur­sos tècnics, el pro­ta­go­nisme de la llum i els colors, la vul­ga­ri­tat i la pobresa de l’edi­fici i del mobi­li­ari en con­trast amb la bellesa de la pro­ta­go­nista –però d’acord amb la càmera fixa–, la repe­tició d’esce­na­ris i situ­a­ci­ons, la falta d’èmfasi i d’expres­si­vi­tat dramàtica en l’actu­ació dels per­so­nat­ges, per­me­ten la hipòtesi que Aker­man ha seguit les for­mes esta­bler­tes per Paul Sch­ra­der a l’obra de referència El estilo tras­cen­den­tal en el cine.

En trans­cric lite­ral­ment els tres ele­ments del procés: pri­mer, el quo­tidià, la repre­sen­tació meti­cu­losa dels llocs comuns, avor­rits i banals de la vida quo­ti­di­ana; segon, la dis­pa­ri­tat, la desunió actual o poten­cial entre el per­so­natge i l’entorn, que cul­mina en una acció deci­siva –en ter­mes de nar­ració l’anècdota des­en­ca­de­nant–, i ter­cer, l’estasi, la visió qui­es­cent de la vida que, en lloc de resol­dre la dis­pa­ri­tat, la trans­cen­deix.

El film d’Aker­man s’hi ajusta amb tal pre­cisió que sem­bla difícil que des­co­negués el text de Sch­ra­der, del 1972, tres anys ante­rior. Aker­man i Sch­ra­der van estar en con­tacte? Pot el film pro­ve­nir, en part, de con­ver­ses i can­vis d’impres­si­ons entre tots dos? El plot és vul­gar: la vida quo­ti­di­ana d’una vídua (amb un fill posta­do­les­cent) que com­ple­menta la pensió de viu­de­tat amb la pros­ti­tució domèstica, dis­creta, pon­de­rada i aus­tera. Sobre la dis­pa­ri­tat i l’estasi no en faré espòilers. L’obra s’ajusta a l’estil? Pot­ser la dis­pa­ri­tat és massa potent, massa explícita, massa soro­llosa. Sch­ra­der ana­litza tres autors, Ozu, Bres­son i Dreyer, i a aquest últim li retreu una cosa sem­blant.

No sé si Jeanne Diel­man... és la millor pel·lícula de la història. Què es podria deba­tre a propòsit d’Ordet o d’Un soir, un train o de 2001: Una odis­sea de l’espai? Em sem­bla una obra mes­tra digna de la pri­mera línia de la història.