“No canviaré la manera de fer música per accedir a certs espais”

Ha estat pro­gres­siu. Jo no conei­xia ningú del món musi­cal quan va començar a fun­ci­o­nar aquest pro­jecte i ho comen­tava sobre­tot amb els meus amics i la meva família. És quan rebo inputs externs que m’adono que això va de veri­tat.

A casa meva s’escol­ta­ven The Beat­les, i el meu pri­mer con­tacte musi­cal en català van ser Manel. Després, en van aparèier d’altres, com la Iaia o El Petit de Cal Eril. De Manel no he aga­fat tant l’estil de música, sinó la capa­ci­tat per crear un ima­gi­nari. Jo també vull fer el meu món, les meves històries i tots els meus per­so­nat­ges. I també he escol­tat molts grups angle­sos, fran­ce­sos...

Ara mateix el tema que ho està petant més és en francès i és una cançó que estava pen­sada perquè passés des­a­per­ce­buda. La cançó no explica res, estic fent coses molt més tre­ba­lla­des, més pro­fun­des, i aquesta es menja tot el pro­jecte.

He anat pro­vant, i el català és l’idi­oma amb què puc ser sin­cer de veri­tat. El meu cap fun­ci­ona en català i si tra­du­eixo, el mis­satge passa un fil­tre que fa que perdi mati­sos.

He hagut de fer un procés d’accep­tació, perquè ara mateix no em repre­senta. La gent em coneix per aquest nom, i quan el vaig voler can­viar, ja era massa tard. Intento rede­fi­nir-lo i ama­gar con­no­ta­ci­ons que té la paraula bohemi perquè no lliga gens amb com soc real­ment. Un bohemi és una per­sona molt pas­siva amb tot el seu entorn, i tenim la res­pon­sa­bi­li­tat de ser actius i voler can­viar l’entorn, no només de fluir.

Al començament, dis­pa­rava trets a l’aire i anava pro­vant. Durant el con­fi­na­ment vaig pro­var idees i vaig anar paint con­cep­tes fins a tro­bar una direcció. El pro­jecte s’ha creat per si mateix, assaig i error. Ara tam­poc con­si­dero que el meu estil esti­gui total­ment defi­nit. Estic fent música dife­rent a la de l’àlbum publi­cat. Estic obses­si­o­nat a tro­bar sem­pre una cosa nova i a expli­car-la de la manera més dife­rent pos­si­ble.

De l’àlbum que hem tret ara, tinc milers de crítiques. Men­tal­ment has de tan­car eta­pes perquè si no t’enca­lles. En els meus pro­ces­sos cre­a­tius, faig un munt de can­vis. Quan veus que la gent està mirant el que fas, tens més pressió i inten­tes fer-ho el millor pos­si­ble.

És un lli­bre de con­tes ins­pi­rat en els Con­tes de les qua­tre esta­ci­ons, d’Éric Roh­mer, de la Nou­ve­lle Vague. Els escrip­tors nor­mal­ment volen expli­car un con­cepte a través de mol­tes històries i la intenció de l’àlbum és aquesta. Si l’escol­tes, no saps ben bé què passa, com està evo­lu­ci­o­nant la trama, perquè real­ment són mol­tes mos­se­ga­des a dife­rents històries.

Nosal­tres som con­tra­dic­to­ris, i la història, al final, no s’aguanta per enlloc. Diu que no t’obli­dis de mi, però no té temps per a l’altra per­sona i tot i això, t’estimo molt. Som així, no som cohe­rents. És un conte que mai s’acaba.

La pri­mera cançó de l’àlbum és una anun­ci­ació d’aquesta tragèdia. Volia par­lar de com ens podem fer mal en la recerca de tro­bar l’amor, de poder esti­mar algú i dei­xar-nos esti­mar. És una recerca que hau­ria de ser tan maca, i de vega­des acaba sor­tint tot mala­ment.

Crec que no estem jugant al mateix joc que amb qui se’ns com­para. No estic jugant a fer tema­zos. Estic jugant a fer una altra manera de con­su­mir música. Ara es con­su­meix música amb Tik­Tok, i fa onze anys a You­Tube, amb vide­o­clips. Són tendències. La riquesa del nos­tre àlbum és poder-s’hi atu­rar, escol­tar-lo sen­cer i viure’l. És una experiència, no està pen­sat perquè una cançó soni cada hora a la ràdio.

Vaig començar a mirar pel·lícules de la Nou­ve­lle Vague durant el con­fi­na­ment i en vaig que­dar fas­ci­nat. Volia expli­car històries des d’aque­lla pers­pec­tiva. Després t’ado­nes que té punts fos­cos: direc­tors homes, misògins, pre­po­tents, egocèntrics...

És un gènere molt diver­tit perquè va saber rein­ven­tar-se molt. És un joc, juga­ven amb els silen­cis, amb les veus en off, a can­viar les pers­pec­ti­ves, i cada autor té la seva visió molt pròpia. Ara vas al cinema o a un con­cert, i costa dife­ren­ciar autors i grups de música pel que fa a l’estil. Intento defu­gir això, jus­ta­ment.

Pot­ser anem a con­tra­cor­rent, però jo no can­viaré la meva manera de fer música per acce­dir a certs espais. Se’ns estan donant opor­tu­ni­tats dins de la indústria, però les hem de llui­tar molt i se’ns neguen espais.

Sí. Per exem­ple, ana­ves de festa major i el tipus de música era molt con­cret. Aquest model s’ha esgo­tat. Ara hi ha una gene­ració amb pro­pos­tes molt interes­sants, però tinc la sen­sació que no s’està donant veu a tot­hom de la mateixa manera. Hi ha favo­ri­tisme per cer­tes sono­ri­tats, que algu­nes per­so­nes pen­sen que fun­ci­o­na­ran més.

L’estrena de la gira ha estat al Fes­ti­val Músiques Dis­per­ses de Lleida, que és un petit mira­cle. El cir­cuit català és petitó i el por­ten unes poques per­so­nes que orga­nit­zen mol­tes coses. A nosal­tres ens han dit que per pujar a certs esce­na­ris encara hem de tro­bar la nos­tra sono­ri­tat o con­so­li­dar-nos. No hi ha una ini­ci­a­tiva per rege­ne­rar el tei­xit musi­cal, ningú s’està esforçant perquè hi hagi més vari­e­tat. Estem repe­tint el que ja havia pas­sat abans, però amb uns altres estils.