“No canviaré la manera de fer música per accedir a certs espais”

Ha estat progressiu. Jo no coneixia ningú del món musical quan va començar a funcionar aquest projecte i ho comentava sobretot amb els meus amics i la meva família. És quan rebo inputs externs que m’adono que això va de veritat.

A casa meva s’escoltaven The Beatles, i el meu primer contacte musical en català van ser Manel. Després, en van aparèier d’altres, com la Iaia o El Petit de Cal Eril. De Manel no he agafat tant l’estil de música, sinó la capacitat per crear un imaginari. Jo també vull fer el meu món, les meves històries i tots els meus personatges. I també he escoltat molts grups anglesos, francesos...

Ara mateix el tema que ho està petant més és en francès i és una cançó que estava pensada perquè passés desapercebuda. La cançó no explica res, estic fent coses molt més treballades, més profundes, i aquesta es menja tot el projecte.

He anat provant, i el català és l’idioma amb què puc ser sincer de veritat. El meu cap funciona en català i si tradueixo, el missatge passa un filtre que fa que perdi matisos.

He hagut de fer un procés d’acceptació, perquè ara mateix no em representa. La gent em coneix per aquest nom, i quan el vaig voler canviar, ja era massa tard. Intento redefinir-lo i amagar connotacions que té la paraula bohemi perquè no lliga gens amb com soc realment. Un bohemi és una persona molt passiva amb tot el seu entorn, i tenim la responsabilitat de ser actius i voler canviar l’entorn, no només de fluir.

Al començament, disparava trets a l’aire i anava provant. Durant el confinament vaig provar idees i vaig anar paint conceptes fins a trobar una direcció. El projecte s’ha creat per si mateix, assaig i error. Ara tampoc considero que el meu estil estigui totalment definit. Estic fent música diferent a la de l’àlbum publicat. Estic obsessionat a trobar sempre una cosa nova i a explicar-la de la manera més diferent possible.

De l’àlbum que hem tret ara, tinc milers de crítiques. Mentalment has de tancar etapes perquè si no t’encalles. En els meus processos creatius, faig un munt de canvis. Quan veus que la gent està mirant el que fas, tens més pressió i intentes fer-ho el millor possible.

És un llibre de contes inspirat en els Contes de les quatre estacions, d’Éric Rohmer, de la Nouvelle Vague. Els escriptors normalment volen explicar un concepte a través de moltes històries i la intenció de l’àlbum és aquesta. Si l’escoltes, no saps ben bé què passa, com està evolucionant la trama, perquè realment són moltes mossegades a diferents històries.

Nosaltres som contradictoris, i la història, al final, no s’aguanta per enlloc. Diu que no t’oblidis de mi, però no té temps per a l’altra persona i tot i això, t’estimo molt. Som així, no som coherents. És un conte que mai s’acaba.

La primera cançó de l’àlbum és una anunciació d’aquesta tragèdia. Volia parlar de com ens podem fer mal en la recerca de trobar l’amor, de poder estimar algú i deixar-nos estimar. És una recerca que hauria de ser tan maca, i de vegades acaba sortint tot malament.

Crec que no estem jugant al mateix joc que amb qui se’ns compara. No estic jugant a fer temazos. Estic jugant a fer una altra manera de consumir música. Ara es consumeix música amb TikTok, i fa onze anys a YouTube, amb videoclips. Són tendències. La riquesa del nostre àlbum és poder-s’hi aturar, escoltar-lo sencer i viure’l. És una experiència, no està pensat perquè una cançó soni cada hora a la ràdio.

Vaig començar a mirar pel·lícules de la Nouvelle Vague durant el confinament i en vaig quedar fascinat. Volia explicar històries des d’aquella perspectiva. Després t’adones que té punts foscos: directors homes, misògins, prepotents, egocèntrics...

És un gènere molt divertit perquè va saber reinventar-se molt. És un joc, jugaven amb els silencis, amb les veus en off, a canviar les perspectives, i cada autor té la seva visió molt pròpia. Ara vas al cinema o a un concert, i costa diferenciar autors i grups de música pel que fa a l’estil. Intento defugir això, justament.

Potser anem a contracorrent, però jo no canviaré la meva manera de fer música per accedir a certs espais. Se’ns estan donant oportunitats dins de la indústria, però les hem de lluitar molt i se’ns neguen espais.

Sí. Per exemple, anaves de festa major i el tipus de música era molt concret. Aquest model s’ha esgotat. Ara hi ha una generació amb propostes molt interessants, però tinc la sensació que no s’està donant veu a tothom de la mateixa manera. Hi ha favoritisme per certes sonoritats, que algunes persones pensen que funcionaran més.

L’estrena de la gira ha estat al Festival Músiques Disperses de Lleida, que és un petit miracle. El circuit català és petitó i el porten unes poques persones que organitzen moltes coses. A nosaltres ens han dit que per pujar a certs escenaris encara hem de trobar la nostra sonoritat o consolidar-nos. No hi ha una iniciativa per regenerar el teixit musical, ningú s’està esforçant perquè hi hagi més varietat. Estem repetint el que ja havia passat abans, però amb uns altres estils.