No és estrany que Jorge Luis Borges sentís fascinació per les cèlebres sagues islandeses, un patrimoni molt ric –el de la poesia escàldica– del qual Inés García López ens ofereix ara aquest tast, la primera traducció d’una saga islandesa a la nostra llengua. La història tracta dels amors malaurats entre el poeta protagonista, el mateix que dona nom a l’obra, i la bella Steingerðr. Comparada sovint amb el Romanç de Tristany i Isolda, pesa sobre els dos protagonistes una maledicció, deguda a les males arts de fetilleria (la maledicció no és pas l’amor, sinó l’embruix, que escriuria José Bergamín). En tots dos poemes, hi ha sengles contes d’amor i de mort. En el cas del Tristany, però, el filtre d’amor que havien de beure plegats el rei Marc i Isolda ajuntava, per error, i fatalment, els amants del títol. Ben al contrari que en el Kormákr, en què un element inesperat, producte de la bruixeria, fa que els dos amants no puguin fer créixer el seu amor. De fet, el casori era a punt, i Kormákr ha plantat la núvia! Pot haver-hi condemna més inequívoca i amarga?

Escriu la traductora: “La major part d’aquests textos, entre mitjan segle XIII i durant tot el segle XIV, van ser posats en escrit en norrè, la llengua germànica medieval que fou l’origen de les llengües escandinaves modernes.” D’aquesta llengua tradueix García López per fer-nos conèixer la desgraciada vida del poeta heroi Kormákr. La saga, el poema, es presenta en un doble eix formal: el de la prosa i el del vers. Els vísur són els textos escrits en vers –n’hi ha exactament 85, intercalats en la narració–. Cada visa parteix –com el nostre sonet o el haiku japonès– d’una severa constricció formal. Un dels recursos preferits per aquesta poesia és la kenning, una mena de metàfora recurrent, que molt sovint sembla adquirir el gruix d’un símbol (“perífrasis metafòriques o precipitats al·legòrics”). La saga comença amb la història de l’avi de Kormákr, del mateix nom, i acaba amb la mort del protagonista. Entremig, els treballs infructuosos del jove per ser sempre a prop de la seva estimada.

En el seu Retrato, tan citat, Antonio Machado va escriure: “Dejar quisiera / mi verso, como deja el capitán su espada: / famosa por la mano viril que la blandiera, / no por el docto oficio del forjador preciada.” En un relat medieval com el que presento, hi ha espases úniques, amb nom propi, que són un tresor llegendari. Bersi, un dels enemics de Kormákr –a qui disputarà l’amor de Steingerðr i l’honor com a guerrer–, branda l’anomenada Hvítingr, a què no es pot replicar sense una altra espasa de noble prosàpia. Però Bersi també caurà en desgràcia... Espases i pedres de gran valor. De fet, qui té “la mà empedrada”–això que deia més amunt de les kenningar– no és altre que aquell que exhibeix uns dits tot enjoiats, ornats amb anells de pedres precioses. El primer que Kormákr veu de la seva amada són els peus nus. El poeta ja pressent, llavors, que aquells “peus descalços / em duran malastrugança”. A partir d’aquesta visió, ja no hi haurà cura per al jove (d’una bellesa singular, que no correspon, per entendre’ns, als arquetipus de l’època ni del país). En aquest poema, el baix continu temàtic és el desig, i és per això que se’ns fa tan contemporani. Il·lustrem-ho amb uns versos del capítol III: “Les galtes esplendents / de la dona m’abrusaven / com els troncs de fusta de la llar de foc.” I, només cinc versos més avall: “L’ardent desig no marxarà mai.”

Si en el Tristany la simbologia de les veles –blanques o negres– determinava el fat dels enamorats, en aquest poema del nord glaçat (l’elm del fiord és una de les delicades kenningar que hi apareix sovint) hi ha un moment en què “les veles van quedar cobertes d’un bon gruix de gebre”. Aquesta lírica ratlla de text m’ha recordat un vers molt semblant que il·luminaria, segles més tard, Hölderlin i que ha estat comentat sovint.

Saga de Kormákr és un relat universal, un goig poètic. Un bell poema desesperançat: malgrat la caparrudesa del protagonista, “els esperits malvats i el funest destí ho havien impedit des del començament”. Es refereix, és clar, a l’amor entre els dos amants. I és que la condemna no caduca: “Sempre estàs parlant d’ella, però no t’hi vas voler casar quan en vas tenir l’oportunitat.” I, malgrat això, no hi ha treva per al cor, l’òrgan “on els camins de la sang es creuen”.