ON ELS CAMINS DE LA SANG ES CREUEN

No és estrany que Jorge Luis Bor­ges sentís fas­ci­nació per les cèlebres sagues islan­de­ses, un patri­moni molt ric –el de la poe­sia escàldica– del qual Inés García López ens ofe­reix ara aquest tast, la pri­mera tra­ducció d’una saga islan­desa a la nos­tra llen­gua. La història tracta dels amors malau­rats entre el poeta pro­ta­go­nista, el mateix que dona nom a l’obra, i la bella Stein­gerðr. Com­pa­rada sovint amb el Romanç de Tris­tany i Isolda, pesa sobre els dos pro­ta­go­nis­tes una male­dicció, deguda a les males arts de feti­lle­ria (la male­dicció no és pas l’amor, sinó l’embruix, que escriu­ria José Ber­gamín). En tots dos poe­mes, hi ha sen­gles con­tes d’amor i de mort. En el cas del Tris­tany, però, el fil­tre d’amor que havien de beure ple­gats el rei Marc i Isolda ajun­tava, per error, i fatal­ment, els amants del títol. Ben al con­trari que en el Kormákr, en què un ele­ment ines­pe­rat, pro­ducte de la brui­xe­ria, fa que els dos amants no puguin fer créixer el seu amor. De fet, el casori era a punt, i Kormákr ha plan­tat la núvia! Pot haver-hi con­demna més inequívoca i amarga?

Escriu la tra­duc­tora: “La major part d’aquests tex­tos, entre mit­jan segle XIII i durant tot el segle XIV, van ser posats en escrit en norrè, la llen­gua germànica medi­e­val que fou l’ori­gen de les llengües escan­di­na­ves moder­nes.” D’aquesta llen­gua tra­du­eix García López per fer-nos conèixer la des­gra­ci­ada vida del poeta heroi Kormákr. La saga, el poema, es pre­senta en un doble eix for­mal: el de la prosa i el del vers. Els vísur són els tex­tos escrits en vers –n’hi ha exac­ta­ment 85, inter­ca­lats en la nar­ració–. Cada visa par­teix –com el nos­tre sonet o el haiku japonès– d’una severa cons­tricció for­mal. Un dels recur­sos pre­fe­rits per aquesta poe­sia és la ken­ning, una mena de metàfora recur­rent, que molt sovint sem­bla adqui­rir el gruix d’un símbol (“perífra­sis metafòriques o pre­ci­pi­tats al·legòrics”). La saga comença amb la història de l’avi de Kormákr, del mateix nom, i acaba amb la mort del pro­ta­go­nista. Entre­mig, els tre­balls infruc­tu­o­sos del jove per ser sem­pre a prop de la seva esti­mada.

En el seu Retrato, tan citat, Anto­nio Mac­hado va escriure: “Dejar qui­si­era / mi verso, como deja el capitán su espada: / famosa por la mano viril que la blan­di­era, / no por el docto ofi­cio del for­ja­dor pre­ci­ada.” En un relat medi­e­val com el que pre­sento, hi ha espa­ses úniques, amb nom propi, que són un tre­sor lle­gen­dari. Bersi, un dels ene­mics de Kormákr –a qui dis­pu­tarà l’amor de Stein­gerðr i l’honor com a guer­rer–, branda l’ano­me­nada Hvítingr, a què no es pot repli­car sense una altra espasa de noble prosàpia. Però Bersi també caurà en desgràcia... Espa­ses i pedres de gran valor. De fet, qui té “la mà empe­drada”–això que deia més amunt de les ken­nin­gar– no és altre que aquell que exhi­beix uns dits tot enjo­iats, ornats amb anells de pedres pre­ci­o­ses. El pri­mer que Kormákr veu de la seva amada són els peus nus. El poeta ja pres­sent, lla­vors, que aquells “peus des­calços / em duran malas­tru­gança”. A par­tir d’aquesta visió, ja no hi haurà cura per al jove (d’una bellesa sin­gu­lar, que no cor­res­pon, per enten­dre’ns, als arque­ti­pus de l’època ni del país). En aquest poema, el baix con­tinu temàtic és el desig, i és per això que se’ns fa tan con­tem­po­rani. Il·lus­trem-ho amb uns ver­sos del capítol III: “Les gal­tes esplen­dents / de la dona m’abru­sa­ven / com els troncs de fusta de la llar de foc.” I, només cinc ver­sos més avall: “L’ardent desig no mar­xarà mai.”

Si en el Tris­tany la sim­bo­lo­gia de les veles –blan­ques o negres– deter­mi­nava el fat dels ena­mo­rats, en aquest poema del nord glaçat (l’elm del fiord és una de les deli­ca­des ken­nin­gar que hi apa­reix sovint) hi ha un moment en què “les veles van que­dar cober­tes d’un bon gruix de gebre”. Aquesta lírica rat­lla de text m’ha recor­dat un vers molt sem­blant que il·lumi­na­ria, segles més tard, Hölder­lin i que ha estat comen­tat sovint.

Saga de Kormákr és un relat uni­ver­sal, un goig poètic. Un bell poema des­es­pe­rançat: mal­grat la capar­ru­desa del pro­ta­go­nista, “els espe­rits mal­vats i el funest destí ho havien impe­dit des del començament”. Es refe­reix, és clar, a l’amor entre els dos amants. I és que la con­demna no caduca: “Sem­pre estàs par­lant d’ella, però no t’hi vas voler casar quan en vas tenir l’opor­tu­ni­tat.” I, mal­grat això, no hi ha treva per al cor, l’òrgan “on els camins de la sang es cre­uen”.