Crítica
VIATGE A LA MEMÒRIA DELS ALTRES
Novel·la d’iniciació, Memòria de tots tres és un homenatge explícit a Gabriel Ferrater, des del dia que va morir de l’any 1972. Mig segle que Piti Español (Barcelona, 1954) evoca de bon començament dins d’una narració catàrtica de 350 pàgines. Els protagonistes són tres, entre ells el narrador de la història, que apareix biogràficament dins de dos d’aquests personatges, sovint com el Zelig de Woody Allen. La història dels MIL, grupuscle de vida efímera i molta sang, ha estat a bastament tractada en la bibliografia d’un país que sovint es presenta com a heroic davant de Franco, però que en realitat es va comportar com hem vist que ho va fer el Barça i les altres grans entitats del país. La novel·la d’Español se subtitula precisament, i de manera reveladora, Els joves i els dies, manllevant el títol de l’antologia dels poemes de Ferrater. Amb fragments extrets de la memòria personal i d’amics del seu voltant, l’obra s’articula entre l’autoficció, i potser la podríem situar dins de la narrativa juvenil, mimesi de l’edat dels personatges en els anys anteriors a la mort del Caudillo, anys en què no es podien fer bromes.
Piti Español ha estat un guionista d’èxit de telefilms i sèries de televisió per a la majoria de les cadenes catalanes i espanyoles, ha treballat en teatre amb companyies de prestigi com Dagoll Dagom i Metros i havia publicat llibres de relats. Entre els protagonistes de la seva novel·la apareixen alguns reconeguts militants del MIL, com ara Oriol Solé Sugranyes, Salvador Puig Antich i altres als quals ha transformat el nom real. Situant-se dins dels episodis de l’escamot d’acció directa del grup, com el bancs triats per als atracaments, la vida quotidiana a les presons franquistes i el modus operandi dels militants llibertaris i comunistes, la novel·la ensenya des de les vergonyes infantils en l’àmbit familiar –quan uniformaven el narrador i els seus germans–, fins a tota la picaresca de la vida als marges, quan el protagonista decideix que el seu futur depèn d’expropiar bancs i de dur una vida al marge. Tot un aire de trapelleria, sobretot quan invoca els salts en les manifestacions, l’actitud desafiant cap a la policia i la ingesta de drogues, en especial els viatges d’LSD, i algun atemptat a Barcelona i a l’Ametlla del Vallès. Hauria estat bé que els dots de guionista d’Español haguessin fet derivar la història cap a un increment dels viatges d’àcid o cap a les sensacions emocionals durant els atracaments, però el relat és nítid i realista, un punt naïf, no barroc ni polititzat.
Els joves i els dies té un in crescendo que recull l’actuació de diferents grups i grupuscles com els MIL, el PCE (i), Bandera Roja i ETA (pm), els cotxes per fer les accions i totes les rutines a la Model, o, per exemple, la fuga de la presó de Segòvia. El resultat és una narració realista, d’aventures de joves rebels i les seves vicissituds i descontrols. Està bé perquè Piti Español no cau en el parany d’omplir la narració del victimisme típic del país, ni de llàgrimes de cocodril. Val la pena.
Els germans Ayler entren a l’infern al nord d’Europa
El 1966, el jazz ja no era la música fonamental, però tenia la nòmina més important de la història. No ens cansarem de recuperar gravacions de tots aquests herois, que covaven un dels moments àlgids de la música moderna. Ho són les Lost Performances del 1966, en què el quintet liderat per Albert Ayler reunia Don Ayler a la trompeta, Michel Samson al violí, William Folwell al contrabaix i Beaver Harris a la bateria. Junts revolucionarien l’infern en unes actuacions que recullen aquests 75 minuts de gravacions boges. Brian Olewnick comenta que la gira d’Albert Ayler a finals del 1966 pel nord d’Europa estava feliçment ben documentada, encara que no sempre amb la millor qualitat sonora, fenomen que aquesta reedició assoleix. L’enregistrament que ens arriba inclou tres temes d’una sessió de cinema a Munic, concerts a Rotterdam i Hèlsinki. Procedent d’una família de músics, Ayler va ser un astre de les bandes de carrer. Després de fer el servei militar a Europa, el saxofonista va passar un temps a Suècia i va ser un renovador de l’estil free, amb músics com Don Cherry, Dexter Gordon i el mateix Coltrane, que l’admirava. Nosaltres, també.
