SORTIR AL BALCÓ, ESCRIURE UNA POÈTICA

Tot, en aquest llibre escrit durant el confinament, sorprendrà el lector habitual de la poesia de Formosa. D’entrada, el títol, que diríeu d’antiquíssimes ressonàncies filosòfiques, com si aquesta expressió interjectiva –Ah, sí?– respongués a l’astorament que ens produeix la infinitud de l’univers. Sorprenen, també, les citacions que l’autor ha triat per encapçalar dues de les seccions de l’obra. A la primera part, una de Francesc Trabal (“Sol, sota el sol, la bava li queia”) que sembla que obri un interrogant una mica deformat, amb un traç caricaturitzat. En la tercera part, aquesta d’Ernst Jandi, poeta vienès: “Si no pot fer res amb el seu cap, almenys posi’s bé la gorra.” Magnífics epígrafs, val a dir-ho, que potser desconcerten una mica per tal com figuren en un llibre de versos (en una novel·la de Monzó no hi farien gens estrany). I, finalment, sorprèn, per descomptat, la matèria de l’obra, que és diversa, magmàtica, i que se’ns imposa per la reproducció lírica d’un formigueig de vida incessant. Si no fos per algunes referències concretes, per determinades marques d’estil que ens remeten inevitablement a la poesia de l’autor, em fa l’efecte que el llibre podria semblar escrit –i concebut– per algú molt més jove. Ara bé, potser la ironia que hi campa pertot –subtil, punyent– revela que els versos que presento no es poden deure sinó a una mà que coneix el pes i l’esgratinyada dels anys.

Joan Casas, company i amic de Formosa en aventures creatives vàries des de fa molts anys, ho resumeix així: “Aquest llibre no s’incorpora a la seva obra sinó que s’asseu a la vora del camí que aquesta va fent i s’atura a mirar-la com passa. És, en aquest sentit, i no com a cap mena de judici de valor, una obra marginal. Deliberadament marginal.” La segona part, per exemple, és una antologia de poesia concreta que fa pensar en Joan Brossa i Guillem Viladot (aquest últim solia queixar-se que ell havia estat el primer a obrir el camí de la poesia concreta al país, i que Brossa, en canvi, era qui, finalment, se n’havia endut la fama). El tema de la majoria de poemes d’aquesta secció és la política nacional, sobretot la que deriva dels anys del procés. Un pilar d’enyes (el símbol de la llengua castellana, la ñ) és sostingut per una pinya de ces trencades (Des de l’oest). El cal·ligrama Constel·lació esgruna en síl·labes la paraula independència, síl·labes que dibuixen el mapa del país. A la brossiana manera, Elegia pren una frase oficial –de règim administratiu municipal, igualadí–, que, descontextualitzada, adquireix tot el pes d’una inequívoca ordre atàvica: “La bandera estatal penja d’aquest Ajuntament en compliment d’una sentència judicial.” L’optimisme de la voluntat, en canvi, està format per una tirallonga d’adjectius de signe més aviat negatiu que complementen el verb vivim, i que, gràcies a la (re)percussió de la rima, tenen un ressò gairebé profètic.

La primera part té alguna cosa de calaix de sastre, de summa heteròclita d’elements. És una poesia que acull l’altre: “Escriure una ‘poètica’/ o bé sortir al balcó (hi veus cap diferència? / Jo diria que no).” En la primera poesia llegim: “Seguim amb les llavors de Carles Riba / escampades”, però el fet és que aquests versos són lluny de la solemnitat de la sembra de les estances o les elegies del mestre. En canvi, resulten més a prop de la collita del joc (i fins del foc): “Demana al poble de Moguer que es mogui, / digues a don Francisco de Quevedo / que deixi de mirar els aparadors / on s’exposen sostenidors i calces / i oblida’t del rector de Vallfogona.” La composició 5 –una mena d’encreuament entre les proses superrealistes de Foix i els poemes en prosa de Perucho– m’ha semblat la joia d’aquesta secció.

Si les dues primeres parts semblen homenatges encoberts a autors de l’avantguarda pròpia (oh Foix, oh Brossa!), la tercera diria que podria passar per un autohomenatge, si em permeten el neologisme. S’hi reconeix la veu greu, fonda, de Formosa, fent-nos passejar per la Terrassa de la seva educació sentimental. No em puc estar de transcriure, sencera, la primera de les peces dedicades a la Cris, esplèndida: “Jo t’agafo la mà, amb tots els anells que hi dus, / mentre sentim cantar aquell conegut que ens ha / volgut demostrar que quan canta no tartamudeja. / M’estrenys la mà com volent dir: què pretén / aquest daixonses? Quan deixarem d’estar / a les fosques, obrirem aquella llauna de cloïsses / i no cometrem la vulgaritat de cantar cap himne, oi?”