SORTIR AL BALCÓ, ESCRIURE UNA POÈTICA

Tot, en aquest lli­bre escrit durant el con­fi­na­ment, sor­prendrà el lec­tor habi­tual de la poe­sia de For­mosa. D’entrada, el títol, que diríeu d’antiquíssi­mes res­sonàncies filosòfiques, com si aquesta expressió inter­jec­tiva –Ah, sí?– res­pongués a l’asto­ra­ment que ens pro­du­eix la infi­ni­tud de l’uni­vers. Sor­pre­nen, també, les cita­ci­ons que l’autor ha triat per encapçalar dues de les sec­ci­ons de l’obra. A la pri­mera part, una de Fran­cesc Tra­bal (“Sol, sota el sol, la bava li queia”) que sem­bla que obri un inter­ro­gant una mica defor­mat, amb un traç cari­ca­tu­rit­zat. En la ter­cera part, aquesta d’Ernst Jandi, poeta vienès: “Si no pot fer res amb el seu cap, almenys posi’s bé la gorra.” Magnífics epígrafs, val a dir-ho, que pot­ser des­con­cer­ten una mica per tal com figu­ren en un lli­bre de ver­sos (en una novel·la de Monzó no hi farien gens estrany). I, final­ment, sorprèn, per des­comp­tat, la matèria de l’obra, que és diversa, magmàtica, i que se’ns imposa per la repro­ducció lírica d’un for­mi­gueig de vida inces­sant. Si no fos per algu­nes referències con­cre­tes, per deter­mi­na­des mar­ques d’estil que ens reme­ten ine­vi­ta­ble­ment a la poe­sia de l’autor, em fa l’efecte que el lli­bre podria sem­blar escrit –i con­ce­but– per algú molt més jove. Ara bé, pot­ser la iro­nia que hi campa per­tot –sub­til, punyent– revela que els ver­sos que pre­sento no es poden deure sinó a una mà que coneix el pes i l’esgra­ti­nyada dels anys.

Joan Casas, com­pany i amic de For­mosa en aven­tu­res cre­a­ti­ves vàries des de fa molts anys, ho resu­meix així: “Aquest lli­bre no s’incor­pora a la seva obra sinó que s’asseu a la vora del camí que aquesta va fent i s’atura a mirar-la com passa. És, en aquest sen­tit, i no com a cap mena de judici de valor, una obra mar­gi­nal. Deli­be­ra­da­ment mar­gi­nal.” La segona part, per exem­ple, és una anto­lo­gia de poe­sia con­creta que fa pen­sar en Joan Brossa i Gui­llem Vila­dot (aquest últim solia quei­xar-se que ell havia estat el pri­mer a obrir el camí de la poe­sia con­creta al país, i que Brossa, en canvi, era qui, final­ment, se n’havia endut la fama). El tema de la majo­ria de poe­mes d’aquesta secció és la política naci­o­nal, sobre­tot la que deriva dels anys del procés. Un pilar d’enyes (el símbol de la llen­gua cas­te­llana, la ñ) és sos­tin­gut per una pinya de ces tren­ca­des (Des de l’oest). El cal·ligrama Cons­tel·lació esgruna en síl·labes la paraula inde­pendència, síl·labes que dibui­xen el mapa del país. A la bros­si­ana manera, Ele­gia pren una frase ofi­cial –de règim admi­nis­tra­tiu muni­ci­pal, igua­ladí–, que, des­con­tex­tu­a­lit­zada, adqui­reix tot el pes d’una inequívoca ordre atàvica: “La ban­dera esta­tal penja d’aquest Ajun­ta­ment en com­pli­ment d’una sentència judi­cial.” L’opti­misme de la volun­tat, en canvi, està for­mat per una tira­llonga d’adjec­tius de signe més aviat nega­tiu que com­ple­men­ten el verb vivim, i que, gràcies a la (re)per­cussió de la rima, tenen un ressò gai­rebé profètic.

La pri­mera part té alguna cosa de calaix de sas­tre, de summa heteròclita d’ele­ments. És una poe­sia que acull l’altre: “Escriure una ‘poètica’/ o bé sor­tir al balcó (hi veus cap diferència? / Jo diria que no).” En la pri­mera poe­sia lle­gim: “Seguim amb les lla­vors de Car­les Riba / escam­pa­des”, però el fet és que aquests ver­sos són lluny de la solem­ni­tat de la sem­bra de les estan­ces o les ele­gies del mes­tre. En canvi, resul­ten més a prop de la collita del joc (i fins del foc): “Demana al poble de Moguer que es mogui, / digues a don Fran­cisco de Que­vedo / que deixi de mirar els apa­ra­dors / on s’expo­sen sos­te­ni­dors i cal­ces / i oblida’t del rec­tor de Vall­fo­gona.” La com­po­sició 5 –una mena d’encre­ua­ment entre les pro­ses super­re­a­lis­tes de Foix i els poe­mes en prosa de Perucho– m’ha sem­blat la joia d’aquesta secció.

Si les dues pri­me­res parts sem­blen home­nat­ges enco­berts a autors de l’avant­guarda pròpia (oh Foix, oh Brossa!), la ter­cera diria que podria pas­sar per un auto­ho­me­natge, si em per­me­ten el neo­lo­gisme. S’hi reco­neix la veu greu, fonda, de For­mosa, fent-nos pas­se­jar per la Ter­rassa de la seva edu­cació sen­ti­men­tal. No em puc estar de trans­criure, sen­cera, la pri­mera de les peces dedi­ca­des a la Cris, esplèndida: “Jo t’agafo la mà, amb tots els anells que hi dus, / men­tre sen­tim can­tar aquell cone­gut que ens ha / vol­gut demos­trar que quan canta no tar­ta­mu­deja. / M’estrenys la mà com volent dir: què pretén / aquest dai­xon­ses? Quan dei­xa­rem d’estar / a les fos­ques, obri­rem aque­lla llauna de cloïsses / i no come­trem la vul­ga­ri­tat de can­tar cap himne, oi?”