Crítica
LA VIDA, UN JOC DE DAUS
Marta Pérez Sierra (Barcelona, 1957) és poeta i escriptora. Llicenciada en Filologia Catalana, ha treballat en ensenyament i com a coautora de llibres de text i de guies didàctiques. Ha publicat més de deu llibres de poesia i alguns reculls de contes, a més de participar en nombrosos llibres col·lectius. Sexe Mòbil Singular (SMS) (Viena Edicions, 2002) va ser el seu primer llibre i va tenir una notable incidència per la seva temàtica eròtica i pel seu format breu i directe. Convindria destacar el seu llibre Escorcoll (Edicions del Buc, 2019), que és, sens dubte, un dels seus millors poemaris.
Tal com ha fet amb diversos projectes, Marta Pérez Sierra s’ha implicat amb altres artistes per escriure En brut (Teménos Edicions, 2022). Els seus nous poemes es basen en els dibuixos del pintor Santiago Borrell (1923-2014), un estucador de professió que anava fent els seus traços i els acumulava en llibretes, testimonis d’una època dura i estimulant. Els dibuixos han estat retratats pel fotògraf Enric Macià, que els ha donat una altra dimensió. La poesia de la Marta deixa anar flamarades, envestides vives i ben reals, petites pistes per acabar a les profunditats dels espais en què expressa una actitud i després segueix, com si no hagués passat res, cap a una recerca de la intranscendència.
Són poemes telegràfics, molt concisos, que aparentment sembla que estiguin fets com un esbós, però no és així. Amb els poemes breus hi ha una gran feina. La poesia directa implica molta depuració i molta determinació perquè les costures es poden veure fàcilment. Sobre un personatge del Raval, escriu: “Els ocells i tot el cel immens són el seu barret.” Són poemes curts, de quatre o de dotze versos que es llegeixen com si fossin petites càpsules, amb imatges que semblen sentències de tan sintètiques que són.
El llibre de tapa dura està impecablement editat, amb un paper fi i dens. La força de les paraules són les que realment obriran tot el joc interpretatiu amb els dibuixos. “La boira omple el meu cervell negat de records.” Quan vas al dibuix, net, com infantil, com trist, com dolorós i transparent, et venen a la memòria altres dibuixos que has vist en museus jueus i exposicions dedicades a la memòria, a recordar la infàmia nazi. Mentre vas llegint, vas observant els dibuixos, pertorbadors, figuratius, vas sentint l’escalf de la història, del testimoni. “Encenc la pipa i el seu fum em dibuixa.”
Tracta els poemes a partir d’anar definint els fets i els successos viscuts, versos sense cap verb, cap a una sensació abstracta, que crea una successió reflexiva, profunda. “Triangle impossible, el cos.” O: “Frenètiques, les ales.” Hi ha poemes eròtics que van afinant la bellesa dels retrats, dels colors, dels cossos que encara flamegen, com si el desig i el plaer es poguessin evocar a través de la memòria, a través dels poemes i dels dibuixos. Hi ha textos d’una gran bellesa, amb reminiscències de poesia culta i també de poesia popular que sembla que connectin amb Salvat-Papasseit. Realment ho sembla.
En l’altre vessant de la muntanya, hi trobem la cara del dolor, els vidres que es trenquen per dins. “Soc un àngel que no abasta l’esperança.” El contrast entre els dibuixos, les fotografies fetes dels dibuixos i els poemes, sumen una nova forma d’enquadrar un temps de relacions i possibilitats entre la poesia i l’art. Somnis, dificultats, plaers, records, dolor, dol. Hi ha un contingut terapèutic, tranquil·litzador, en aquests poemes. “Tota la vida, un joc de daus.”
