COIXINET FIGURAT O REAL (#)

La nova pro­posta de Moon Ribas i Quim Girón, que va escla­tar al Sismògraf 2021 (Feno­men) com una reve­lació, és tant des­pu­llada com intri­gant. És una acció de car­rer, pen­sada per als ambi­ents rurals. De fet, per desen­vo­lu­par-la en parcs pro­pers a urbs. Perquè, sense parau­les, pas­sen de ser els pas­tors d’un ramat a ser les ove­lles (o els gos­sos d’atura) que ate­nen les ordres del pas­tor que els crida. El públic par­ti­cipa en aquesta inversió de papers. Si el pri­mer pas­seig és cal­mat i per­met escol­tar la con­versa d’un pas­tor que no sabrà a qui donar el ramat que ha criat després de dècades de feina, l’acció gua­nya en mobi­li­tat i impre­vi­si­bi­li­tat al prat, en un espai obert però, alhora, aco­tat.

Moon Ribas inte­gra l’ani­ma­li­tat de l’uni­vers de Quim Girón (ànima d’Ani­mal Reli­gion: Chicken legz). El ver­ti­ca­lista s’inte­gra en el movi­ment core­ogràfic de l’artista (Wai­ting for Earth­quakes). La cele­bració al camp té un cert aire de rave en for­mat càpsula, lluny del qua­dre d’incer­te­ses de Crowd, lúdic com el conte tras­lla­dat a una cova amb rat­pe­nat de Rave. El movi­ment d’uns balla­dors en una dis­co­teca, de fet, coin­ci­deix prou amb el cons­tant joc de rols d’un ramat amb una cabra amb banyes que vol impo­sar el seu esta­tus per sobre de les altres.

Ciu­tat dor­mi­tori juga amb l’humor negre però, de mica en mica, deixa que el cemen­tiri (els seus habi­tants vius) s’expli­quin en una mena de tea­tre docu­men­tal amb coral inclosa. Pau Masaló fa un pas més enllà de la seva com­pa­nyia Ignífuga (Uto­pia, Khol­haas, El juga­dor...) i hi afe­geix veri­tat i iro­nia a la peda­go­gia honesta del seu conei­xe­ment per la lec­tura. Ara, el seu és un cant a escol­tar Caront (aquell per­so­natge que ajuda a cre­uar les aigües que sepa­ren la vida de la mort) i a denun­ciar que cada cop s’han de posar més mone­des als ulls del difunt per garan­tir que es farà el viatge sense cap tras­bals. Sar­casme: el cemen­tiri és el dar­rer nínxol del capi­ta­lisme.

La forma és la clau per que­dar cap­ti­vat per la peça. Una mena de ritual litúrgic amb lli­bret foto­co­piat en què s’inter­ca­len les veus d’una coral (amb una lle­tra que exposa desit­jos de cre­mar la vida amb àlbums de fotos en ciu­tats exòtiques, gen­tri­fi­cació urbanística, i també enca­ri­ment del catàleg de la mort) amb la veu sin­cera dels tre­ba­lla­dors del cemen­tiri. Tot de prop, amb fra­ses cur­tes, dei­xant que cada tes­ti­moni exposi les raons per tre­ba­llar en una feina que la majo­ria rebut­ja­ria com­ple­tant els qua­dres que es van poder retra­tar a Éxitus, de Tit­zina (2009) o, molt recent­ment a Aque­llas que no deben morir, de Las Hue­cas (2021). El pai­satge va cir­cu­lant amb res­pecte pel pai­satge endreçat i pul­cre dels morts. El cap­ves­pre va domi­nant l’escena. Fins a cloure en una mena de platja d’hama­ques on es pot ima­gi­nar la posició horit­zon­tal eterna, la llum que obre el camí al traspàs més enllà dels murs on el vent udola i la fos­cor sona tene­brosa. No hi ha ele­ment més inútil que un coixí per aco­mo­dar un mort en el son etern.

La Vir­gue­ria ha vol­gut ven­ti­lar l’estança pri­vada de la sexu­a­li­tat a par­tir d’un qüesti­o­nari (secret) que els ha ser­vit per nodrir la trama. Les vides sexu­als, els som­nis i els estig­mes emer­gei­xen en el mun­tatge que s’ha cons­truït a par­tir d’aques­tes con­fes­si­ons. Patrícia Bar­galló i Paula Jor­net juguen a un cert flir­teig en un espai íntim, fosc, que el públic envolta com si fos un peep-show con­cep­tual de coi­xins que s’este­nen per l’esce­nari com a invi­tació a alli­tar-se o, al con­trari, com a mur pro­tec­tor. Al vol­tant, bos­ses d’aigua pen­gen pel perímetre, com si mires­sin d’espan­tar els mos­cons soli­ta­ris que volen xuclar els eflu­vis cor­po­rals sense el sí cor­res­po­nent.

El plaer i la sexu­a­li­tat és una porta des d’on fer tron­to­llar una soci­e­tat hipòcrita, aco­mo­dada i car­re­gada de pri­vi­le­gis. L’atemp­tat que pretén La Vir­gue­ria és poc més que una carícia en un lloc i moment ina­de­quats. Molt més reve­la­do­res i trans­gres­so­res són les d’Ini­ci­a­tiva Sexual Feme­nina (Cata­lina), que fan de la sexu­a­li­tat indi­vi­dual o gru­pal un veri­ta­ble mani­fest que este­lla el tabú i en pro­clama una nova era (amb els límits a des­co­brir, encara). Una de les seves inte­grants, Cris­tina Mora­les, en va fer lite­ra­tura pro­to­ter­ro­rista a Lec­tura fácil, de la qual, ara, Alberto San Juan ha fet una adap­tació. Molt més enllà del desig i els qua­dres de sexe sense pro­tecció...

Al Maldà, cadascú s’emporta la man­da­rina de pell fina a casa, ama­gada a l’infern de l’abric; la con­fessió no esclata amb la virulència que con­vin­dria, si es vol ser fidel a la revo­lució que pro­pug­nen. Un exer­cici tan per­tor­ba­dor com el twerking que es va viure a Así bai­lan las putas, un cop es va tro­bar el codi i la pro­xi­mi­tat amb les per­so­nes que també envol­ta­ven l’escena d’un tea­tre amb aire docu­men­tal. També, pro­ba­ble­ment, l’espec­ta­cle res­pi­ra­ria molta més inten­si­tat amb un públic més jove, que es rebel·la a la con­tra­dicció puri­tana dels pares i avis. Però, de moment, el públic en la funció que vam assis­tir al Maldà, la mit­jana era bas­tant més ele­vada perquè es produís la catarsi.Pot­ser és que no vam enten­dre què fer amb la man­da­rina a les mans, amb aque­lla olor pene­trant i aquell tacte tan simi­lar a la pell de l’altre.​La Vir­gue­ria és una com­pa­nyia que s’ha pre­o­cu­pat per les injustícies soci­als a través del seu tea­tre docu­ment. Ho ha fet sobre la vida a la presó (180º de cel), sobre el negoci d’armes (El pes del plom) o sobre la mort pro­pera (L’hivern al cos). En la seva ja, extensa car­rera, també han tre­ba­llat a par­tir de móns ama­gats (Pai­saje sin casas) o sobre el quo­tidià (Snorkel), l’espai oníric (Arbres, Medusa) o les for­mes més insòlites del Poder (El mis­si­o­ner). Ara, abor­den la inti­mi­tat den un espai que es con­vida a la per­versió fins a un cert límit: es repar­tei­xen man­da­ri­nes però no les com­par­tei­xen. A la petita pan­ta­lla, com un ele­ment com­ple­men­tari a aquesta mena de ver­ba­tim con­fes­si­o­nal, que escan­da­litza i diver­teix a la vegada, uns dits s’endin­sen en la pell de la fruita i en va sor­gint un suc que rega­lima. Una metàfora simi­lar a la prudència/atre­vi­ment d’Els fruits sabo­ro­sos de Josep Car­ner.

Mea Culpa es trans­muta en els joves a qui els agra­da­ria que tot fos segur, però que en rea­li­tat es tro­ben donant pals de cec. L’ado­lescència és el moment en què una per­sona es reco­neix a si mateixa i neces­sita tro­bar con­tras­tos amb la família i amb els amics i, alhora, dis­po­sar d’un espai on es pugui refu­giar, un grup amb qui com­par­tir i tas­tar experiències. Aquest Cr#sh (tot­hom pot caure) en fa un retrat preciós. Miguel Mas Fiol ha triat tres tipo­lo­gies dife­rents de sen­sació de caure al buit. Els tres tes­ti­mo­nis de ficció mos­tren una inte­gri­tat i coherència en la manera de pen­sar i actuar, però la rea­li­tat els dona un cop a la seva segu­re­tat que els deixa fent ten­ti­nes. Són tres exem­ples que pro­cu­ren abas­tar ven­talls amplis de pos­si­bles cri­sis. Per una banda, hi ha la sen­sació de cos des­pro­por­ci­o­nat que costa saber equi­li­brar i que no res­pon al canon de bellesa impo­sats per les modes. Per una altra, hi ha l’angoixa a com­plir amb els objec­tius per acon­se­guir un objec­tiu con­cret. Per últim, hi ha les xar­xes soci­als i la neces­si­tat de rela­ci­o­nar-se amb per­so­nes des­co­ne­gu­des, que no el rebut­gin per la seva homo­se­xu­a­li­tat. En cada esce­nari hi ha vàries ame­na­ces i, si es poden superar algu­nes d’elles, en altres pro­voca la cai­guda. Mea Culpa supera el tema del bullying tot i que és un altre com­pany de viatge cons­tant perquè els tres pro­ta­go­nis­tes es pas­sen bona part de la seva vida als ins­ti­tuts. L’obra per­met que els intèrprets inter­canviïn rols en les tres esce­nes i alter­nen tant el paper de víctima com el de botxí i, sobre­tot, el de còmplice. Sense arri­bar al 1000 likes (en què el públic mateix s’endin­sava en la trama en un cas d’asset­jar a l’asset­ja­dor pel canal de wttsp), hi ha un emmi­ra­lla­ment cons­tant entre el que es repre­senta a l’escena i les experiències vis­cu­des dels espec­ta­dors.

El tre­ball inter­pre­ta­tiu d’Alba Flor, Gerard Franch i Carla Vilaró és nota­ble. D’una banda, bus­quen una empa­tia directa amb els alum­nes; de l’altra, es des­ple­guen en un drama amb una posada en escena molt física, per moments con­cep­tual i en què ells matei­xos van trans­for­mant l’espai. Ni tan sols l’esce­nari res­pon a una foto­gra­fia fixa; tot es mou. També les for­mes com s’expres­sen amb l’audi­o­vi­sual. Per moments, sem­bla que hi hagi uns buits en els can­vis d’escena i que el públic esti­gui dis­tant; res de tot això, la con­versa de post­funció con­firma que hi havia una atenció màxima i que s’ha entès els culs d’ampo­lla en què s’ha tro­bat cada per­so­natge.El test Course Navette marca puja­des i bai­xa­des en el ritme, trans­for­ma­ci­ons contínues en el podi vir­tual.

Mea Culpa ha acon­se­guit retra­tar la vola­ti­li­tat de l’ado­lescència plan­tant el trípode de la càmera al mateix ter­reny ines­ta­ble que ells tre­pit­gen. El pai­satge de l’horitzó, panoràmic, pot­ser està quiet, però és impos­si­ble vali­dar-lo des del ter­ratrèmol de la cons­trucció de la per­sona. L’obra res­pira molt bé amb la sessió amb alum­nes. Els adults estan fora i s’ho miren, en tot cas. Ells han d’apor­tar l’esta­bi­li­tat, la segu­re­tat cada cop que els fills dema­nin ajuda, sense pro­jec­tar els ide­als dels pares en el futur del fill que, cada vegada, reclama tenir veu i vot propi.

Bones notícies a la car­te­llera cata­lana, amb el retorn de Dei Furbi. La Fun­dació de les Arts Lliu­res segueix amb la seva filo­so­fia de pro­po­sar a com­pa­nyies joves que revi­si­tin Joan Brossa. Si ho va fer el coreògraf Roberto G. Alonso amb Labe­rint Strip­te­ase, ara és una com­pa­nyia que també té un gust pel gest, el cant a cap­pe­lla i la com­me­dia dell’arte.

L’humor i el fata­lisme de Dei Furbi casen per­fec­ta­ment amb el sur­re­a­lisme brossià. El que costa d’enten­dre és com encara no s’havien tro­bat: hi ha camp per córrer con­jun­ta­ment. Als mar­ges de la para­te­a­tra­li­tat, hi ha l’autor que escri­via amb la lli­ber­tat ina­bas­ta­ble de saber que rara­ment estre­na­ria (i que el paper ho aguanta tot), amb el tre­ball con­cep­tual de cre­uar parau­les, d’intro­duir situ­a­ci­ons i per­so­nat­ges com Christa Leem i tòpics com les car­tes o les A cap­gi­ra­des, símbol icònic de l’artista visual. En el deves­sall de mate­rial escènic o més esce­ni­fi­ca­ble del que pro­ba­ble­ment ima­gi­na­ria Brossa, Dei Furbi ha tro­bat un fil, bus­cant sem­pre la iro­nia del públic i tras­pas­sant-lo als seus uni­ver­sos, sem­pre ines­ta­bles, com aquell Okla­homa o la seva cele­bradíssima Tri­lo­gia Mozart. La direc­tora, Gemma Bel­tran, sap cosir la lle­tra escrita de Brossa amb un uni­vers de miralls. El sur­re­a­lisme es pre­gun­tava què hi ha dar­rere el mirall? Ara ho sabem, el públic. El coixí és per als som­nis deli­rants.