COIXINET FIGURAT O REAL (#)

La nova proposta de Moon Ribas i Quim Girón, que va esclatar al Sismògraf 2021 (Fenomen) com una revelació, és tant despullada com intrigant. És una acció de carrer, pensada per als ambients rurals. De fet, per desenvolupar-la en parcs propers a urbs. Perquè, sense paraules, passen de ser els pastors d’un ramat a ser les ovelles (o els gossos d’atura) que atenen les ordres del pastor que els crida. El públic participa en aquesta inversió de papers. Si el primer passeig és calmat i permet escoltar la conversa d’un pastor que no sabrà a qui donar el ramat que ha criat després de dècades de feina, l’acció guanya en mobilitat i imprevisibilitat al prat, en un espai obert però, alhora, acotat.

Moon Ribas integra l’animalitat de l’univers de Quim Girón (ànima d’Animal Religion: Chicken legz). El verticalista s’integra en el moviment coreogràfic de l’artista (Waiting for Earthquakes). La celebració al camp té un cert aire de rave en format càpsula, lluny del quadre d’incerteses de Crowd, lúdic com el conte traslladat a una cova amb ratpenat de Rave. El moviment d’uns balladors en una discoteca, de fet, coincideix prou amb el constant joc de rols d’un ramat amb una cabra amb banyes que vol imposar el seu estatus per sobre de les altres.

Ciutat dormitori juga amb l’humor negre però, de mica en mica, deixa que el cementiri (els seus habitants vius) s’expliquin en una mena de teatre documental amb coral inclosa. Pau Masaló fa un pas més enllà de la seva companyia Ignífuga (Utopia, Kholhaas, El jugador...) i hi afegeix veritat i ironia a la pedagogia honesta del seu coneixement per la lectura. Ara, el seu és un cant a escoltar Caront (aquell personatge que ajuda a creuar les aigües que separen la vida de la mort) i a denunciar que cada cop s’han de posar més monedes als ulls del difunt per garantir que es farà el viatge sense cap trasbals. Sarcasme: el cementiri és el darrer nínxol del capitalisme.

La forma és la clau per quedar captivat per la peça. Una mena de ritual litúrgic amb llibret fotocopiat en què s’intercalen les veus d’una coral (amb una lletra que exposa desitjos de cremar la vida amb àlbums de fotos en ciutats exòtiques, gentrificació urbanística, i també encariment del catàleg de la mort) amb la veu sincera dels treballadors del cementiri. Tot de prop, amb frases curtes, deixant que cada testimoni exposi les raons per treballar en una feina que la majoria rebutjaria completant els quadres que es van poder retratar a Éxitus, de Titzina (2009) o, molt recentment a Aquellas que no deben morir, de Las Huecas (2021). El paisatge va circulant amb respecte pel paisatge endreçat i pulcre dels morts. El capvespre va dominant l’escena. Fins a cloure en una mena de platja d’hamaques on es pot imaginar la posició horitzontal eterna, la llum que obre el camí al traspàs més enllà dels murs on el vent udola i la foscor sona tenebrosa. No hi ha element més inútil que un coixí per acomodar un mort en el son etern.

La Virgueria ha volgut ventilar l’estança privada de la sexualitat a partir d’un qüestionari (secret) que els ha servit per nodrir la trama. Les vides sexuals, els somnis i els estigmes emergeixen en el muntatge que s’ha construït a partir d’aquestes confessions. Patrícia Bargalló i Paula Jornet juguen a un cert flirteig en un espai íntim, fosc, que el públic envolta com si fos un peep-show conceptual de coixins que s’estenen per l’escenari com a invitació a allitar-se o, al contrari, com a mur protector. Al voltant, bosses d’aigua pengen pel perímetre, com si miressin d’espantar els moscons solitaris que volen xuclar els efluvis corporals sense el sí corresponent.

El plaer i la sexualitat és una porta des d’on fer trontollar una societat hipòcrita, acomodada i carregada de privilegis. L’atemptat que pretén La Virgueria és poc més que una carícia en un lloc i moment inadequats. Molt més reveladores i transgressores són les d’Iniciativa Sexual Femenina (Catalina), que fan de la sexualitat individual o grupal un veritable manifest que estella el tabú i en proclama una nova era (amb els límits a descobrir, encara). Una de les seves integrants, Cristina Morales, en va fer literatura prototerrorista a Lectura fácil, de la qual, ara, Alberto San Juan ha fet una adaptació. Molt més enllà del desig i els quadres de sexe sense protecció...

Al Maldà, cadascú s’emporta la mandarina de pell fina a casa, amagada a l’infern de l’abric; la confessió no esclata amb la virulència que convindria, si es vol ser fidel a la revolució que propugnen. Un exercici tan pertorbador com el twerking que es va viure a Así bailan las putas, un cop es va trobar el codi i la proximitat amb les persones que també envoltaven l’escena d’un teatre amb aire documental. També, probablement, l’espectacle respiraria molta més intensitat amb un públic més jove, que es rebel·la a la contradicció puritana dels pares i avis. Però, de moment, el públic en la funció que vam assistir al Maldà, la mitjana era bastant més elevada perquè es produís la catarsi.Potser és que no vam entendre què fer amb la mandarina a les mans, amb aquella olor penetrant i aquell tacte tan similar a la pell de l’altre.La Virgueria és una companyia que s’ha preocupat per les injustícies socials a través del seu teatre document. Ho ha fet sobre la vida a la presó (180º de cel), sobre el negoci d’armes (El pes del plom) o sobre la mort propera (L’hivern al cos). En la seva ja, extensa carrera, també han treballat a partir de móns amagats (Paisaje sin casas) o sobre el quotidià (Snorkel), l’espai oníric (Arbres, Medusa) o les formes més insòlites del Poder (El missioner). Ara, aborden la intimitat den un espai que es convida a la perversió fins a un cert límit: es reparteixen mandarines però no les comparteixen. A la petita pantalla, com un element complementari a aquesta mena de verbatim confessional, que escandalitza i diverteix a la vegada, uns dits s’endinsen en la pell de la fruita i en va sorgint un suc que regalima. Una metàfora similar a la prudència/atreviment d’Els fruits saborosos de Josep Carner.

Mea Culpa es transmuta en els joves a qui els agradaria que tot fos segur, però que en realitat es troben donant pals de cec. L’adolescència és el moment en què una persona es reconeix a si mateixa i necessita trobar contrastos amb la família i amb els amics i, alhora, disposar d’un espai on es pugui refugiar, un grup amb qui compartir i tastar experiències. Aquest Cr#sh (tothom pot caure) en fa un retrat preciós. Miguel Mas Fiol ha triat tres tipologies diferents de sensació de caure al buit. Els tres testimonis de ficció mostren una integritat i coherència en la manera de pensar i actuar, però la realitat els dona un cop a la seva seguretat que els deixa fent tentines. Són tres exemples que procuren abastar ventalls amplis de possibles crisis. Per una banda, hi ha la sensació de cos desproporcionat que costa saber equilibrar i que no respon al canon de bellesa imposats per les modes. Per una altra, hi ha l’angoixa a complir amb els objectius per aconseguir un objectiu concret. Per últim, hi ha les xarxes socials i la necessitat de relacionar-se amb persones desconegudes, que no el rebutgin per la seva homosexualitat. En cada escenari hi ha vàries amenaces i, si es poden superar algunes d’elles, en altres provoca la caiguda. Mea Culpa supera el tema del bullying tot i que és un altre company de viatge constant perquè els tres protagonistes es passen bona part de la seva vida als instituts. L’obra permet que els intèrprets intercanviïn rols en les tres escenes i alternen tant el paper de víctima com el de botxí i, sobretot, el de còmplice. Sense arribar al 1000 likes (en què el públic mateix s’endinsava en la trama en un cas d’assetjar a l’assetjador pel canal de wttsp), hi ha un emmirallament constant entre el que es representa a l’escena i les experiències viscudes dels espectadors.

El treball interpretatiu d’Alba Flor, Gerard Franch i Carla Vilaró és notable. D’una banda, busquen una empatia directa amb els alumnes; de l’altra, es despleguen en un drama amb una posada en escena molt física, per moments conceptual i en què ells mateixos van transformant l’espai. Ni tan sols l’escenari respon a una fotografia fixa; tot es mou. També les formes com s’expressen amb l’audiovisual. Per moments, sembla que hi hagi uns buits en els canvis d’escena i que el públic estigui distant; res de tot això, la conversa de postfunció confirma que hi havia una atenció màxima i que s’ha entès els culs d’ampolla en què s’ha trobat cada personatge.El test Course Navette marca pujades i baixades en el ritme, transformacions contínues en el podi virtual.

Mea Culpa ha aconseguit retratar la volatilitat de l’adolescència plantant el trípode de la càmera al mateix terreny inestable que ells trepitgen. El paisatge de l’horitzó, panoràmic, potser està quiet, però és impossible validar-lo des del terratrèmol de la construcció de la persona. L’obra respira molt bé amb la sessió amb alumnes. Els adults estan fora i s’ho miren, en tot cas. Ells han d’aportar l’estabilitat, la seguretat cada cop que els fills demanin ajuda, sense projectar els ideals dels pares en el futur del fill que, cada vegada, reclama tenir veu i vot propi.

Bones notícies a la cartellera catalana, amb el retorn de Dei Furbi. La Fundació de les Arts Lliures segueix amb la seva filosofia de proposar a companyies joves que revisitin Joan Brossa. Si ho va fer el coreògraf Roberto G. Alonso amb Laberint Striptease, ara és una companyia que també té un gust pel gest, el cant a cappella i la commedia dell’arte.

L’humor i el fatalisme de Dei Furbi casen perfectament amb el surrealisme brossià. El que costa d’entendre és com encara no s’havien trobat: hi ha camp per córrer conjuntament. Als marges de la parateatralitat, hi ha l’autor que escrivia amb la llibertat inabastable de saber que rarament estrenaria (i que el paper ho aguanta tot), amb el treball conceptual de creuar paraules, d’introduir situacions i personatges com Christa Leem i tòpics com les cartes o les A capgirades, símbol icònic de l’artista visual. En el devessall de material escènic o més escenificable del que probablement imaginaria Brossa, Dei Furbi ha trobat un fil, buscant sempre la ironia del públic i traspassant-lo als seus universos, sempre inestables, com aquell Oklahoma o la seva celebradíssima Trilogia Mozart. La directora, Gemma Beltran, sap cosir la lletra escrita de Brossa amb un univers de miralls. El surrealisme es preguntava què hi ha darrere el mirall? Ara ho sabem, el públic. El coixí és per als somnis delirants.