EM POT FIRMAR EL LLIBRE?
Això dels fans realment fa por. En vam ser testimonis recentment amb la visita de Quentin Tarantino a Barcelona quan va venir a presentar el seu nou llibre, Reflexions sobre cinema. És cert que la fama li ve donada pel seu vessant de cineasta i que ara com a escriptor recull els fruits d’una idolatria que riu-te’n tu d’algunes estrelles del pop i el rock, perseguit per una munió de fans/fanàtics, alguns vestits per a l’ocasió amb sabates i jaquetes a l’estil Kill Bill. Més que revisar que tots tinguéssim el mòbil desconnectat i precintat en un saquet hermètic, potser els agents de seguretat haurien fet millor de mirar si en alguna de les motxilles hi havia armes o alguna catana, perquè alguns feien, com dèiem, realment basarda.
Això del fanatisme sembla una competició per demostrar qui és més fan d’algú. Qui ho va saber plasmar en un llibre va ser Stephen King, qui si no? Parlem, és clar, de Misery, nom del personatge literari creat per l’escriptor Paul Sheldon (James Caan) que, cansat d’escriure novel·les romàntiques malgrat el seu èxit, decideix matar-la. Alliberat del pes creatiu per poder canviar de registre i aconseguir l’aplaudiment dels crítics, s’aïlla en una cabana de Colorado de la qual sortirà amb un assaig fresc sota el braç, però l’infortuni fa que tingui un accident de cotxe, precisament quan tornava a la ciutat, i la fortuna, que sigui rescatat per Anny Wilkes (Kathy Bates), que es presenta com la seva “principal admiradora”. Aquesta bona dona i fan número u el cuidarà mentre l’escriptor resta prostrat amb les dues cames trencades al llit, fins que descobreix el nou rumb literari que emprèn Sheldon, i aleshores decideix convertir-se en la seva musa... de l’horror!
Rob Reiner, cineasta avalat per adaptar anteriorment i de forma magistral El cos a Compta amb mi, es va encarregar de portar aquest relat a la gran pantalla. Narrador d’històries nat, l’autor de La princesa promesa va saber aprofitar el material que tenia entre mans i apuntalar el duel que s’estableix entre l’escriptor i la lectora. Es va beneficiar del fet d’haver sabut escollir dos actors escaients per als papers, sobretot Kathy Bates, que encarna aquesta psicòpata abonada als canvis d’humor en l’apoteosi del seu amour fou. És cert que King va posar les bases amb la personificació d’un dels seus personatges més terrorífics, tant o més que els monstres fantàstics a què ens tenia i ens té acostumats. Bé, una mena de Johnny d’El resplandor, però al revés (aquí l’escriptor és la víctima).
La història és molt teatral, succeeix bàsicament en un únic espai en bona part del metratge: la casa aïllada d’Anny Wilkes. I amb aquest element escènic, el director juga amb el terror psicològic mantenint la tensió i un torcebraç amb l’espectador a base d’escenes angoixants, claustrofòbia i algun cop d’efecte que és com si fos a tu a qui et trenquen un os... Els que heu vist la pel·lícula ja m’enteneu.
Que a Misery hi aparegui Lauren Bacall i Richard Farnsworth en papers secundaris li dona punts extra, i que porti el plantejament de La finestra indiscreta a un nou terreny (la immobilitat del protagonista enfrontat a una amenaça letal) converteixen aquest film en el gran retrat d’una obsessió. També, d’allò més recomanable, en un manual d’autoajuda i, per què no, de riscos laborals per a aquells escriptors que aquests dies s’han fet un fart de firmar i fer-se fotos amb fans. Compte!, que avui ja ningú escriu amb màquina d’escriure, i cap tauleta o teclat d’ordinador són eines prou pesants ni eficaces per salvar cap escriptor d’un fan fatal, estampant-li al cap en el cas que algun lector traspassi la distància que haurien de mantenir.
