Vicent Alonso (Godella, 1948) és poeta, assagista i traductor, reconegut per la traducció que va fer dels assaigs de Montaigne, tres volums que van ser publicats entre el 2006 i el 2008 per Proa. Va ser professor de la Universitat de València, des d’on va impulsar la revista Caràcters, fundada el 1991. Ha publicat set llibres de poesia, entre els quals destaca: Cercles de la mirada (Bromera, 1998), que va rebre el Premi Ausiàs March 1997. També ha traduït, amb la seva companya i poeta, Anna Montero, obres capitals de Baudelaire.

Han fugit les merles de març (Balbec, 2021) és el seu últim poema publicat fins ara. Els títols que dona a alguns poemes desborden suavitat, són molt suggeridors, com el títol del poema “Com més vell és el riu més se m’assembla”. És una poesia lenta, de densitats, de capes. Una poesia estructurada, de blocs, sostinguda, amb moltes negacions.

La seva prosa canvia radicalment, perquè el gènere és diferent i l’autor també s’acaba expressant de forma diferent, molt més lliure i més obert. Camins que el temps no esborra (Editorial Afers, 2022) és una obra descomunal. El període queda fixat en uns anys decisius de la seva trajectòria, amb la traducció i publicació definitiva de la tota l’obra de Montaigne i la seva jubilació voluntària de la universitat. Ens parla de la seva vida personal, familiar, social, fets que el mantenen en contacte amb el món literari, que tantes vegades el desplau. El dietari comença a Roma, en plenes festes de Nadal. “Sense finestres, el món sembla lluny.”

Parla de lectures, de llibreries, de vins, de menjar, de converses, d’escriptors: Chesterton, Capote, Fuster, Pla, Sándor Marai, Maragall, Thomas Mann, Plató, Plutarc, Sèneca, Parcerisas, Sam Abrams, Carles Camps Mundó, Antoni Ferrer, Brodsky, Roth, Steiner. Un festival literari amb moltes cites. Fa reflexions sobre els seus gustos, sobre els poetes que prefereix llegir, sobre alguns autors de qui té reticències i que finalment acaba llegint i admirant. Analitza alguns articles de premsa que vol destacar i parla clar quan descriu la dificultat que sent com a poeta: “Hi ha dies en què em fa por escriure’m, veure’m sense ni una ombra.” Admirable.

Montaigne, lògicament, pren un protagonisme únic, de primera mà com a traductor, pel treball titànic que va fer. El dietari és una bona manera d’entrar en l’obra de l’assagista francès. Vicent Alonso discorre amb les seves reflexions, documentades i fondes. “Escriure sobre els carrers on vaig passar aquells primers anys de la meva existència és gairebé una obligació.” Dedica entrades a la música clàssica, component textos brillants sobre l’experiència musical. També parla de polèmiques locals, literàries, mentre va detallant els progressos i els treballs de la traducció. Aporta idees sobre el valor de l’escriptura i analitza la universitat o la situació crítica que pateix la llengua catalana al País Valencià. La seva alimentació intel·lectual és immensa, prodigiosa, tal com fa, per exemple, amb un article de Baltasar Porcel. Vicent Alonso ho subscriu sense matisos, la qual cosa significa escriure un dietari: “No em sento obligat a escriure una crònica exhaustiva dels meus dies.” Escriu una deliciosa descripció a la terrassa del New York de València, mentre llegeix un llibre de Louise Glück i va anotant idees, observant la gent, recordant coses viscudes des del mateix cafè. Un dietari monumental.