UN DIETARI MONUMENTAL

Vicent Alonso (Gode­lla, 1948) és poeta, assa­gista i tra­duc­tor, reco­ne­gut per la tra­ducció que va fer dels assaigs de Mon­taigne, tres volums que van ser publi­cats entre el 2006 i el 2008 per Proa. Va ser pro­fes­sor de la Uni­ver­si­tat de València, des d’on va impul­sar la revista Caràcters, fun­dada el 1991. Ha publi­cat set lli­bres de poe­sia, entre els quals des­taca: Cer­cles de la mirada (Bro­mera, 1998), que va rebre el Premi Ausiàs March 1997. També ha traduït, amb la seva com­pa­nya i poeta, Anna Mon­tero, obres capi­tals de Bau­de­laire.

Han fugit les mer­les de març (Bal­bec, 2021) és el seu últim poema publi­cat fins ara. Els títols que dona a alguns poe­mes des­bor­den sua­vi­tat, són molt sug­ge­ri­dors, com el títol del poema “Com més vell és el riu més se m’assem­bla”. És una poe­sia lenta, de den­si­tats, de capes. Una poe­sia estruc­tu­rada, de blocs, sos­tin­guda, amb mol­tes nega­ci­ons.

La seva prosa can­via radi­cal­ment, perquè el gènere és dife­rent i l’autor també s’acaba expres­sant de forma dife­rent, molt més lliure i més obert. Camins que el temps no esborra (Edi­to­rial Afers, 2022) és una obra des­co­mu­nal. El període queda fixat en uns anys deci­sius de la seva tra­jectòria, amb la tra­ducció i publi­cació defi­ni­tiva de la tota l’obra de Mon­taigne i la seva jubi­lació voluntària de la uni­ver­si­tat. Ens parla de la seva vida per­so­nal, fami­liar, social, fets que el man­te­nen en con­tacte amb el món lite­rari, que tan­tes vega­des el des­plau. El die­tari comença a Roma, en ple­nes fes­tes de Nadal. “Sense fines­tres, el món sem­bla lluny.”

Parla de lec­tu­res, de lli­bre­ries, de vins, de men­jar, de con­ver­ses, d’escrip­tors: Ches­ter­ton, Capote, Fus­ter, Pla, Sándor Marai, Mara­gall, Tho­mas Mann, Plató, Plu­tarc, Sèneca, Par­ce­ri­sas, Sam Abrams, Car­les Camps Mundó, Antoni Fer­rer, Brodsky, Roth, Stei­ner. Un fes­ti­val lite­rari amb mol­tes cites. Fa refle­xi­ons sobre els seus gus­tos, sobre els poe­tes que pre­fe­reix lle­gir, sobre alguns autors de qui té reticències i que final­ment acaba lle­gint i admi­rant. Ana­litza alguns arti­cles de premsa que vol des­ta­car i parla clar quan des­criu la difi­cul­tat que sent com a poeta: “Hi ha dies en què em fa por escriure’m, veure’m sense ni una ombra.” Admi­ra­ble.

Mon­taigne, lògica­ment, pren un pro­ta­go­nisme únic, de pri­mera mà com a tra­duc­tor, pel tre­ball titànic que va fer. El die­tari és una bona manera d’entrar en l’obra de l’assa­gista francès. Vicent Alonso dis­corre amb les seves refle­xi­ons, docu­men­ta­des i fon­des. “Escriure sobre els car­rers on vaig pas­sar aquells pri­mers anys de la meva existència és gai­rebé una obli­gació.” Dedica entra­des a la música clàssica, com­po­nent tex­tos bri­llants sobre l’experiència musi­cal. També parla de polèmiques locals, literàries, men­tre va deta­llant els pro­gres­sos i els tre­balls de la tra­ducció. Aporta idees sobre el valor de l’escrip­tura i ana­litza la uni­ver­si­tat o la situ­ació crítica que pateix la llen­gua cata­lana al País Valencià. La seva ali­men­tació intel·lec­tual és immensa, pro­di­gi­osa, tal com fa, per exem­ple, amb un arti­cle de Bal­ta­sar Por­cel. Vicent Alonso ho subs­criu sense mati­sos, la qual cosa sig­ni­fica escriure un die­tari: “No em sento obli­gat a escriure una crònica exhaus­tiva dels meus dies.” Escriu una deli­ci­osa des­cripció a la ter­rassa del New York de València, men­tre lle­geix un lli­bre de Louise Glück i va ano­tant idees, obser­vant la gent, recor­dant coses vis­cu­des des del mateix cafè. Un die­tari monu­men­tal.