LA MANERA KAFKIANA D’ENTENDRE LA REALITAT

No hi ha gaires autors literaris que, com Dante, Maquiavel o Sade, tinguin el privilegi d’haver vist convertit el seu nom en un mot d’ús popular. Els adjectius que s’han fet derivar dels seus noms, però, no es refereixen a la qualitat de la seva obra, sinó més aviat a algun aspecte de caràcter torbador d’aquesta. L’adjectiu quixotesc –format, en aquest cas, a partir del malnom del personatge més cèlebre de Cervantes i de tota la novel·la occidental moderna– indica la propensió d’algú a la quimera.

Kafkià és un adjectiu que no s’allunya gens d’aquesta tendència. A què fem referència, quan l’utilitzem? Genèricament, a l’absurd, al sentiment que ens provoca una situació que no podem comprendre, sovint perquè ens veiem anorreats per la impietosa maquinària burocràtica (i per altres mitjans de control) dels sistemes polítics, totalitaris o no. Amb aquest volumet, que aplega una selecció molt representativa de la narrativa curta de l’autor praguès, n’hi ha prou per fer-se una idea de les maneres kafkianes d’acostar-se a la realitat. I és que he titulat entendre, però potser la gràcia, justament, és que en el món de Kafka no hi ha, en realitat, res a entendre: tot sembla conduir a la subversió d’unes regles lògiques, convencionals.

Per exemple, trucar a la porta d’una casa, a l’extrem d’un poble, comporta un càstig sever, com si la noia que, presumptament, ho ha fet hagués menjat la fruita de l’arbre prohibit. El gest pot semblar irrellevant, però de seguida adquireix unes proporcions dramàtiques. “Tinc ganes de veure les coses com són i no com se’m mostren”, s’exclama un home que té una manera ben particular de resar, més sàdica que kafkiana. L’afirmació, ras i curt, és la formulació d’una de les inquietuds més antigues i fondes de la història de la filosofia occidental. De fet, tota aquesta selecció, magnífica, dona compte de l’àmplia frontera que l’obra de Kafka comparteix amb el discurs filosòfic. Com, si no, podem interpretar una de les peces més justament cèlebres del recull, Un informe per a l’Acadèmia? El relat se centra en la conferència que un home pronuncia sobre el seu passat de mico. En l’accelerada evolució cap a l’homínid, el simi ha hagut d’aprendre a beure (alcohol), a insultar, a comportar-se d’una manera ben grollera... Ha anat perdent la puresa de la seva condició bàrbara per abraçar una civilització envilidora. L’home, el nou home, ha adquirit, això sí, les habilitats del llenguatge: “Òbviament només puc descriure els sentiments que aleshores tenia com a mico amb paraules dels homes, i és per això que ho faig malament.” A l’exmico, però, se li entén tot. El conte sempre m’ha fet pensar en el clàssic Disputa de l’ase, del nostre Anselm Turmeda. En l’extenuant judici que pateix davant l’assemblea dels animals per haver-los menystingut, un home ha de disputar contra un ase, que desmunta i supera, un per un, tots els arguments humans fins que arriba al teològic, que serveix perquè el bípede racional surti miraculosament victoriós de la cita amb el jutge.

La traducció d’Anna Punsoda sona més natural que altres de precedents del mateix escriptor. Un exemple, només, de molts que en podria adduir: “Però si tentineja, aleshores dona’t a conèixer i empenye’l”, llegim a El pont. Aquest empenye’l final és la manera col·loquial de dir-ho, no la normativa; i, tanmateix, sembla l’única admissible si el que es vol és no enfarfegar el text català. Punsoda també signa la introducció: “En aquest volum hi ha representats els grans moments de l’evolució de Kafka.”

Hi ha altres gàbies, en el llibre, a banda de la del captiveri inicial del mico. La d’Un artista de la fam, posem per cas, una de les joies de la narrativa curta de Kafka. De nou, el conflicte entre l’individu, que defensa els seus llargs dejunis com una forma d’art, i la massa, que els aprofita com a mera expressió del divertiment: l’artista actua –és un dir: s’està estirat, immòbil– en un circ. El circ –n’apareixen uns quants més– representa un escenari adobat per al grotesc que havia de plaure per força a l’autor: s’hi desdibuixa la frontera entre la persona i l’animal, entre el que és domèstic i el que és lliure i se sent enyoradís de la seva antiga condició salvatge. En altres contes, es dilueix la frontera idiosincràtica entre animals, com en el del gat que és, alhora, un xai. Per no esmentar l’Odradek, un ésser que, en realitat, té més de rodet de fils –per tant, d’objecte– que no pas d’ésser. Petites faules constitueix una bona porta d’entrada a l’obra d’un dels clàssics del segle XX (porta d’entrada que, per a molts lectors, potser es convertirà en una porta que mena a una altra porta que mena a una altra porta que... com passa en un dels relats continguts aquí).