LA MANERA KAFKIANA D’ENTENDRE LA REALITAT

No hi ha gai­res autors lite­ra­ris que, com Dante, Maquia­vel o Sade, tin­guin el pri­vi­legi d’haver vist con­ver­tit el seu nom en un mot d’ús popu­lar. Els adjec­tius que s’han fet deri­var dels seus noms, però, no es refe­rei­xen a la qua­li­tat de la seva obra, sinó més aviat a algun aspecte de caràcter tor­ba­dor d’aquesta. L’adjec­tiu qui­xo­tesc –for­mat, en aquest cas, a par­tir del mal­nom del per­so­natge més cèlebre de Cer­van­tes i de tota la novel·la occi­den­tal moderna– indica la pro­pensió d’algú a la qui­mera.

Kafkià és un adjec­tiu que no s’allu­nya gens d’aquesta tendència. A què fem referència, quan l’uti­lit­zem? Genèrica­ment, a l’absurd, al sen­ti­ment que ens pro­voca una situ­ació que no podem com­pren­dre, sovint perquè ens veiem anor­re­ats per la impi­e­tosa maquinària burocràtica (i per altres mit­jans de con­trol) dels sis­te­mes polítics, tota­li­ta­ris o no. Amb aquest volu­met, que aplega una selecció molt repre­sen­ta­tiva de la nar­ra­tiva curta de l’autor praguès, n’hi ha prou per fer-se una idea de les mane­res kafki­a­nes d’acos­tar-se a la rea­li­tat. I és que he titu­lat enten­dre, però pot­ser la gràcia, jus­ta­ment, és que en el món de Kafka no hi ha, en rea­li­tat, res a enten­dre: tot sem­bla con­duir a la sub­versió d’unes regles lògiques, con­ven­ci­o­nals.

Per exem­ple, tru­car a la porta d’una casa, a l’extrem d’un poble, com­porta un càstig sever, com si la noia que, pre­sump­ta­ment, ho ha fet hagués men­jat la fruita de l’arbre pro­hi­bit. El gest pot sem­blar irre­lle­vant, però de seguida adqui­reix unes pro­por­ci­ons dramàtiques. “Tinc ganes de veure les coses com són i no com se’m mos­tren”, s’exclama un home que té una manera ben par­ti­cu­lar de resar, més sàdica que kafki­ana. L’afir­mació, ras i curt, és la for­mu­lació d’una de les inqui­e­tuds més anti­gues i fon­des de la història de la filo­so­fia occi­den­tal. De fet, tota aquesta selecció, magnífica, dona compte de l’àmplia fron­tera que l’obra de Kafka com­par­teix amb el dis­curs filosòfic. Com, si no, podem inter­pre­tar una de les peces més jus­ta­ment cèlebres del recull, Un informe per a l’Acadèmia? El relat se cen­tra en la con­ferència que un home pro­nun­cia sobre el seu pas­sat de mico. En l’acce­le­rada evo­lució cap a l’homínid, el simi ha hagut d’apren­dre a beure (alco­hol), a insul­tar, a com­por­tar-se d’una manera ben gro­llera... Ha anat per­dent la puresa de la seva con­dició bàrbara per abraçar una civi­lit­zació envi­li­dora. L’home, el nou home, ha adqui­rit, això sí, les habi­li­tats del llen­guatge: “Òbvi­a­ment només puc des­criure els sen­ti­ments que ales­ho­res tenia com a mico amb parau­les dels homes, i és per això que ho faig mala­ment.” A l’exmico, però, se li entén tot. El conte sem­pre m’ha fet pen­sar en el clàssic Dis­puta de l’ase, del nos­tre Anselm Tur­meda. En l’exte­nu­ant judici que pateix davant l’assem­blea dels ani­mals per haver-los menys­tin­gut, un home ha de dis­pu­tar con­tra un ase, que des­munta i supera, un per un, tots els argu­ments humans fins que arriba al teològic, que ser­veix perquè el bípede raci­o­nal surti mira­cu­lo­sa­ment vic­toriós de la cita amb el jutge.

La tra­ducció d’Anna Pun­soda sona més natu­ral que altres de pre­ce­dents del mateix escrip­tor. Un exem­ple, només, de molts que en podria adduir: “Però si ten­ti­neja, ales­ho­res dona’t a conèixer i empe­nye’l”, lle­gim a El pont. Aquest empe­nye’l final és la manera col·loquial de dir-ho, no la nor­ma­tiva; i, tan­ma­teix, sem­bla l’única admis­si­ble si el que es vol és no enfar­fe­gar el text català. Pun­soda també signa la intro­ducció: “En aquest volum hi ha repre­sen­tats els grans moments de l’evo­lució de Kafka.”

Hi ha altres gàbies, en el lli­bre, a banda de la del cap­ti­veri ini­cial del mico. La d’Un artista de la fam, posem per cas, una de les joies de la nar­ra­tiva curta de Kafka. De nou, el con­flicte entre l’indi­vidu, que defensa els seus llargs deju­nis com una forma d’art, i la massa, que els apro­fita com a mera expressió del diver­ti­ment: l’artista actua –és un dir: s’està esti­rat, immòbil– en un circ. El circ –n’apa­rei­xen uns quants més– repre­senta un esce­nari ado­bat per al gro­tesc que havia de plaure per força a l’autor: s’hi des­di­buixa la fron­tera entre la per­sona i l’ani­mal, entre el que és domèstic i el que és lliure i se sent enyo­radís de la seva antiga con­dició sal­vatge. En altres con­tes, es dilu­eix la fron­tera idi­o­sincràtica entre ani­mals, com en el del gat que és, alhora, un xai. Per no esmen­tar l’Odra­dek, un ésser que, en rea­li­tat, té més de rodet de fils –per tant, d’objecte– que no pas d’ésser. Peti­tes fau­les cons­ti­tu­eix una bona porta d’entrada a l’obra d’un dels clàssics del segle XX (porta d’entrada que, per a molts lec­tors, pot­ser es con­ver­tirà en una porta que mena a una altra porta que mena a una altra porta que... com passa en un dels relats con­tin­guts aquí).