Història d’una amistat

L’escul­tor Apel·les Fenosa (Bar­ce­lona, 1899 - París, 1988), un artista que es va des­ta­car per con­dem­nar el fran­quisme i per defen­sar la cul­tura cata­lana, va man­te­nir una estreta relació amb molts escrip­tors i intel·lec­tu­als de l’època. Una de les més inten­ses va ser amb el poeta Sal­va­dor Espriu (Santa Coloma de Far­ners, 1913 - Bar­ce­lona, 1985). L’escul­tor i l’autor de La pell de brau i Cemen­tiri de Sinera van ini­ciar la seva amis­tat i col·labo­ració gràcies a la Sala Gas­par de Bar­ce­lona, on l’artista va expo­sar en els anys setanta. Ara, una expo­sició a la Fun­dació Apel·les Fenosa del Ven­drell posa de relleu aque­lla amis­tat i mos­tra mate­rial inèdit dels arxius de la fun­dació, amb escrits i car­tes sobre tres col·labo­ra­ci­ons clau: les obres Ulysse et els Sirènes (1945), El monu­ment a Pau Casals (1975) i el Ser­po­let (1981).

L’any 1974, la gale­ria de Joan Gas­par i Elvira Far­re­ras va pro­po­sar a Espriu pro­lo­gar el catàleg d’una nova expo­sició de Fenosa, fet que va ori­gi­nar una intensa cor­res­pondència i nom­bro­ses col·labo­ra­ci­ons entre tots ells. D’aque­lla mos­tra, que es va clau­su­rar el 5 d’octu­bre del 1974, en van sor­gir els 40 poe­mes / haikus que van con­for­mar el lli­bre For­mes i parau­les: un con­junt de petits poe­mes ins­pi­rats en l’obra de l’escul­tor, acom­pa­nyats de les foto­gra­fies de les obres. Ara, l’expo­sició Fenosa i Espriu. Un diàleg a través dels temps està basada en aque­lla publi­cació.

El mun­tatge a la seu del Ven­drell, obert fins al 3 de juny, s’ini­cia amb una sèrie de poe­mes a l’entrada del museu i amb una escul­tura de Fenosa que dona la ben­vin­guda, la que du el nom de Dona amb braços alçats (1961), molt carac­terística de l’estil de l’artista: dones amb els braços alçats que es trans­for­men en vege­tal i que ori­gi­nen un ésser nou d’aires mitològics. El recor­re­gut con­ti­nua després per la sala d’expo­si­ci­ons tem­po­rals i també s’estén des de l’inte­rior del recinte fins al sen­sa­ci­o­nal jardí inte­rior de la fun­dació. “Així, el Museu Fenosa es con­ver­teix en un far de poe­mes enca­de­nats que acti­ven el seu dis­curs muse­ogràfic”, explica la nova direc­tora del cen­tre, Nekane Aram­buru, que va acce­dir al càrrec al gener, després que aquesta ges­tora cul­tu­ral i museòloga guanyés el con­curs con­vo­cat per subs­ti­tuir Josep Miquel García, jubi­lat després d’ocu­par el càrrec durant els últims vint anys.

Ofèlia i Rocking chair són només dues més de les escul­tu­res que s’expo­sen acom­pa­nya­des dels poe­mes d’Espriu. I al jardí, aixe­ca­des entre els arbres i les plan­tes natu­rals, les peces La tem­pesta per­se­guida pel bon temps (1957), Poli­fem (1949) i Meta­mor­fosi de les les ger­ma­nes de Faetó (1950), unes figu­res feme­ni­nes amb els braços enlaire i amb unes fulles vege­tals que nei­xen dels seus dits. Éssers humans que es trans­for­men en cri­a­tu­res vege­tals.

Pel que fa a l’escul­tura Ser­po­let (1981), a la sala prin­ci­pal de l’expo­sició es pot veure la peça en bronze i en la mos­tra per­ma­nent del museu, l’ori­gi­nal de fang. El pro­jecte d’aquesta escul­tura neix d’una con­versa entre Espriu i Nicole Flo­rensa, dona d’Apel·les Fenosa, a propòsit d’una espècie de fari­gola que en francès i en català s’ano­mena de la mateixa manera: ser­poll. Espriu li va dedi­car a Nicole el poema Cançó enfa­dosa del ser­po­let, que va for­mar part de la reco­pi­lació del lli­bre Per a la bona gent.

Fenosa i Espriu van ser dos cre­a­dors medi­ter­ra­nis. Un, Espriu, amb la mirada posada també en Egipte i Jordània; i l’altre, Fenosa, més gre­co­romà. Per a Aram­buro, “les con­cep­ci­ons eru­di­tes dels dos cre­a­dors sobre el Medi­ter­rani es com­ple­men­ten de la mateixa manera que els seus caràcters i for­mes de cap­tar el món”. A més d’aquest influx pel Medi­ter­rani, hi ha altres con­fluències espe­ci­als entre tots dos. D’una banda, “el rigor i l’aus­te­ri­tat en les meto­do­lo­gies del tre­ball; les parau­les en un i l’escul­tura en l’altre, molt medi­ta­des i de rit­mes pro­por­ci­o­nats”. D’altra banda, “són mes­tres en la síntesi” i tots dos també es van ins­pi­rar en el Japó, “en l’ori­en­ta­lisme plàstic i estilístic en la síntesi; això es mani­festa als dife­rents poe­mes de For­mes i parau­les, que pre­nen el for­mat del haiku”, explica la direc­tora. I una altra coin­cidència final més des­a­for­tu­nada: tots dos van viure una infància amenaçada per malal­ties.

La relació d’Apel·les Fenosa amb els cre­a­dors del seu temps va ser molt relle­vant. Ell i la seva dona, Nicole, rebien a la seva casa del Ven­drell molts artis­tes i intel·lec­tu­als, entre d’altres, Picasso i Tris­tan Tzara, el fun­da­dor del movi­ment dadà i un dels pun­tals de l’avant­guarda euro­pea. Amb Espriu, l’amis­tat es va allar­gar en el temps. Ell també va ser qui va escriure el text de l’expo­sició retros­pec­tiva de Fenosa del 1983 al Palau de la Vir­reina de Bar­ce­lona, “can­vi­ant el seu estil habi­tual per adap­tar-se al for­mat d’un catàleg”, segons Aram­buru.