L’altra joia de Rosario

Ana Rossi va néixer el 1980 a la ciu­tat argen­tina de Rosa­rio, on set anys després va veure la llum un tal Messi. I com el cèlebre juga­dor de fut­bol, la can­tant va arri­bar a Bar­ce­lona l’any 2000. Fins aquí els paral·lelis­mes vitals entre Rossi i Messi. “És un per­so­natge que m’encanta”, diu ella sobre el seu antic con­ciu­tadà. “Vaig venir sola a viat­jar per Europa amb la mot­xi­lla, i quan vaig arri­bar a Bar­ce­lona em va impac­tar la ciu­tat, com a tot­hom que ve de fora, sobre­tot per la gran quan­ti­tat de pro­pos­tes cul­tu­rals. I així, vaig deci­dir pri­mer que m’hi que­dava tres anys, després cinc, set, deu... i ja en porto una vin­tena!”, explica aquesta can­tant, antropòloga de for­mació, que actu­al­ment viu a la loca­li­tat mares­menca de Tiana i que ha publi­cat fa poc el seu pri­mer àlbum sig­nat només per ella, Una casa, després d’uns quants anys vol­tant pels esce­na­ris amb dife­rents pro­jec­tes. “Mai no he deci­dit que em dedi­ca­ria a la música, perquè la música ha estat sem­pre pre­sent a la meva vida, i a la meva família sem­pre hem can­tat molt. I quan vaig arri­bar a Bar­ce­lona vaig començar can­tant música bra­si­lera en dife­rents bars”, explica Rossi, que el 2010 va gra­var el disc Bos­sa­nova i la Geltrú, amb Eli­sa­bet Ras­pall, Mari­ano Steim­berg i Tom War­bur­ton, i el 2018 en va fer un altre amb Marta Roma. I sense pres­ses, només quan ha cre­gut que era el moment oportú, ha publi­cat el seu debut en soli­tari amb cançons pròpies, però no sola del tot, ja que al disc, coproduït per ella i per María Di Pace (també hi aporta pro­gra­mació i gui­tar­res i n’ha fet la mes­cla) hi han par­ti­ci­pat una quin­zena d’ins­tru­men­tis­tes i veus con­vi­da­des, entre elles la de Pau Riba, que recita a l’emo­ci­o­nant Cançó 7a en colors. “Ens coneixíem del poble, on ell vivia a la Casa Alta. Era una figura poètica extra­or­dinària, amb un català molt eru­dit. Ens va gra­var el seu fill Llull men­tre jo can­tava i ell reci­tava aquesta cançó del seu Diop­tria, i va ser molt emo­ci­o­nant, un moment màgic. Qui­nes plo­re­res! Pri­mer vaig dub­tar de posar la cançó al disc perquè no semblés opor­tu­nista, però final­ment vaig pen­sar que valia la pena dei­xar plas­mat un moment tan únic.” Aquest és l’únic tema en català, que també acaba amb una cançó en el por­tuguès del Bra­sil (Ainda). “Tinc algu­nes com­po­si­ci­ons pròpies en català, una llen­gua que trobo molt bonica”, explica Rossi, que reco­neix el folk­lore lla­ti­no­a­me­ricà com el “pou” ines­go­ta­ble del qual beu la seva música. La seva veu, segura i deli­cada alhora, està molt ben acom­pa­nyada per les de Rusó Sala, Eli­seo Parra, Teresa Melo Cam­pos i Juan Quin­tero, i en la part ins­tru­men­tal des­ta­quen el cla­ri­net de Carola Ortiz, el trombó de Rita Payés, la bate­ria i la per­cussió d’Aleix Tobias, els vio­lins de Lisa Bause, les gui­tar­res de Dani Pérez i Darío Bar­roso, el con­tra­baix de Juan Pablo Balcázar i el piano d’Antoni Maz­zei. Entre tots ells i uns quants amics més, Ana Rossi ha cons­truït Una casa bella, càlida i aco­lli­dora. “Tot­hom inter­preta el disc i el títol a la seva manera, perquè cadascú viu la seva casa com vol”, diu.