Adrienne Rich (1929-2012) és una de les grans poetes nord-americanes del segle XX, amb una gran influència com a intel·lectual feminista. El seu pare era un reconegut paleontòleg, jueu, i la seva mare, protestant, era pianista i compositora, abans de casar-se. Ella es va formar en aquest ambient. Va estudiar a la universitat de Harvard i va rebre un reconeixement de manera molt precoç. Amb 21 anys va obtenir el Premi Joves Poetes de Yale pel seu llibre A change of world (1951).

Submergir-se en el naufragi, publicada el 1973, va obtenir el National Book Award 1974. Els seus poemes són circulars, amb una tècnica dúctil. Volia deixar petja d’una història, d’una dona, d’un temps. Els fragments en què parla sobre les seves relacions amb altres dones són críptics, metafòrics. És a partir d’aquí que apareix una crítica contra els homes, sense especificar-los. Hi ha una certa ambigüitat, eclíptica, d’època. També fa mencions a les bombes, a les guerres, als soldats, al dolor, demostrant el seu compromís amb els moviments socials. Una poesia conceptual, llunyana, híbrida.

“De vegades sento un riu subterrani que s’obre camí entre cingles deformats.” Tal com passa amb altres poetes, la seva fondària ens arriba de forma secundària. Hi ha escenes dures, complexes, fragments difícils d’encaixar. Les idees es barregen, es confonen i, de sobte, apareix la màgia: “Un món d’home. Però acabat. Ells mateixos l’han venut a les màquines.” Per a Rich, desapareixen els homes, però el romanticisme i el desig segueixen. “Tota la nit somiant amb un cos.”

Fenomenologia de la ira és un dels seus poemes més destacats i característics. La bogeria pren cos, com la casa i la supervivència, conceptes que va cuinant amb pensaments insòlits i records, amb punts d’abstracció que, com a lectors, hem de deixar que flueixin. Imatges extremes, inquietants, en què ens parla de l’angoixa de no tenir temps. Ens parla de la destrucció. “Les úniques persones que he estimat han sigut infants i altres dones.”

És una poesia vital, que va cap a la foscor, com si no pogués assumir tota la seva vitalitat. Els seus poemes més polítics, de compromís (com si els poemes personals no fossin de compromís), segueixen el seu estil, difícil de calibrar. Es planteja la identitat, el desig, el sexe, l’educació rebuda. El poema Submergir-se en el naufragi, que porta el títol del llibre, és un dels més destacats i coneguts. La descripció que fa d’una immersió al mar: “He vingut per explorar el naufragi.” En altres moments, ens parla de neveres, de planxar, de matrimoni, de l’enemic, marques que va deixant pels poemes. Cal destacar, entre d’altres, un poema pertorbador sobre una dona que ha de denunciar una violació en una comissaria.

Naixem de dona. La maternitat com a experiència i institució (1976) va suposar una revolució sobre la maternitat. De l’assaig en va fer una segona versió, ampliada i revisada. Considerava que les dones blanques havien convertit la maternitat en un ideal. La casa, la família, els infants, la seva cura, com una extensió del matrimoni. Planteja i també critica el fet de la maternitat. “La tasca de reproducció ha estat una forma de treball forçat.” Dona, mare, cuinera, serventa, bugadera, mainadera, encarregada de la compra. Rich va tenir tres fills en poc més de cinc anys, un fet que la va anul·lar completament. El llibre va partir d’aquí, de la seva experiència com a mare. Va ser la veu de moltes dones que no van tenir cap veu.