MARE, DONA I VEU

Adri­enne Rich (1929-2012) és una de les grans poe­tes nord-ame­ri­ca­nes del segle XX, amb una gran influència com a intel·lec­tual femi­nista. El seu pare era un reco­ne­gut pale­ontòleg, jueu, i la seva mare, pro­tes­tant, era pia­nista i com­po­si­tora, abans de casar-se. Ella es va for­mar en aquest ambi­ent. Va estu­diar a la uni­ver­si­tat de Har­vard i va rebre un reco­nei­xe­ment de manera molt precoç. Amb 21 anys va obte­nir el Premi Joves Poe­tes de Yale pel seu lli­bre A change of world (1951).

Sub­mer­gir-se en el nau­fragi, publi­cada el 1973, va obte­nir el Nati­o­nal Book Award 1974. Els seus poe­mes són cir­cu­lars, amb una tècnica dúctil. Volia dei­xar petja d’una història, d’una dona, d’un temps. Els frag­ments en què parla sobre les seves rela­ci­ons amb altres dones són críptics, metafòrics. És a par­tir d’aquí que apa­reix una crítica con­tra els homes, sense espe­ci­fi­car-los. Hi ha una certa ambigüitat, eclíptica, d’època. També fa men­ci­ons a les bom­bes, a les guer­res, als sol­dats, al dolor, demos­trant el seu com­promís amb els movi­ments soci­als. Una poe­sia con­cep­tual, llu­nyana, híbrida.

“De vega­des sento un riu sub­ter­rani que s’obre camí entre cin­gles defor­mats.” Tal com passa amb altres poe­tes, la seva fondària ens arriba de forma secundària. Hi ha esce­nes dures, com­ple­xes, frag­ments difícils d’encai­xar. Les idees es bar­re­gen, es con­fo­nen i, de sobte, apa­reix la màgia: “Un món d’home. Però aca­bat. Ells matei­xos l’han venut a les màqui­nes.” Per a Rich, des­a­pa­rei­xen els homes, però el roman­ti­cisme i el desig seguei­xen. “Tota la nit somi­ant amb un cos.”

Feno­me­no­lo­gia de la ira és un dels seus poe­mes més des­ta­cats i carac­terístics. La boge­ria pren cos, com la casa i la super­vivència, con­cep­tes que va cui­nant amb pen­sa­ments insòlits i records, amb punts d’abs­tracció que, com a lec­tors, hem de dei­xar que flu­ei­xin. Imat­ges extre­mes, inqui­e­tants, en què ens parla de l’angoixa de no tenir temps. Ens parla de la des­trucció. “Les úniques per­so­nes que he esti­mat han sigut infants i altres dones.”

És una poe­sia vital, que va cap a la fos­cor, com si no pogués assu­mir tota la seva vita­li­tat. Els seus poe­mes més polítics, de com­promís (com si els poe­mes per­so­nals no fos­sin de com­promís), seguei­xen el seu estil, difícil de cali­brar. Es plan­teja la iden­ti­tat, el desig, el sexe, l’edu­cació rebuda. El poema Sub­mer­gir-se en el nau­fragi, que porta el títol del lli­bre, és un dels més des­ta­cats i cone­guts. La des­cripció que fa d’una immersió al mar: “He vin­gut per explo­rar el nau­fragi.” En altres moments, ens parla de neve­res, de plan­xar, de matri­moni, de l’ene­mic, mar­ques que va dei­xant pels poe­mes. Cal des­ta­car, entre d’altres, un poema per­tor­ba­dor sobre una dona que ha de denun­ciar una vio­lació en una comis­sa­ria.

Nai­xem de dona. La mater­ni­tat com a experiència i ins­ti­tució (1976) va supo­sar una revo­lució sobre la mater­ni­tat. De l’assaig en va fer una segona versió, ampli­ada i revi­sada. Con­si­de­rava que les dones blan­ques havien con­ver­tit la mater­ni­tat en un ideal. La casa, la família, els infants, la seva cura, com una extensió del matri­moni. Plan­teja i també cri­tica el fet de la mater­ni­tat. “La tasca de repro­ducció ha estat una forma de tre­ball forçat.” Dona, mare, cui­nera, ser­venta, buga­dera, mai­na­dera, encar­re­gada de la com­pra. Rich va tenir tres fills en poc més de cinc anys, un fet que la va anul·lar com­ple­ta­ment. El lli­bre va par­tir d’aquí, de la seva experiència com a mare. Va ser la veu de mol­tes dones que no van tenir cap veu.